La factura del bonisme ha arribat ara a Catalunya i la pagarà la gent normal

La notícia va ser tan sols una anècdota. Fa gairebé un any, l’humorista Joel Díaz, digne representant del progressisme nacionalista català, es va ficar en un jardí. En unes declaracions radiofòniques, Díaz va dir que - com van fer els seus pares amb ell - ell portaria els seus fills a una escola concertada. El motiu era raonable: les escoles públiques amb alta densitat multicultural funcionen manifestament malament.

Aquest episodi té la virtut de recollir un batec social molt profund de la Catalunya contemporània. Ens referim a la tutela ideològica que les classes altes - via partits, ‘xiringuitos’, mitjans subvencionats i universitats - han aplicat durant anys. Aquesta tutela s’ha destacat pel seu fort component progressista i salvífic. En aquest sentit, el Volem acollir! constitueix el cim d’aquesta mentalitat.

Senzillament, s’acumula molta gent

Com és evident, tot això ha començat a col·lapsar per la senzilla raó que els Estats del Benestar occidentals no tenien capacitat d’absorbir la immigració. Ara ja no és un tabú dir que la immigració descontrolada dispara el preu de l’habitatge o que satura els serveis públics. Un efecte derivat d’això, que el progressisme sorprenentment no va calcular bé, és que les classes populars - la famosa “gent” de Pablo Iglesias - han estat les més perjudicades.

Novament, això és quelcom que només la ceguesa ideològica oficialista podria negar. La inseguretat afecta els barris obrers i la degradació educativa als més pobres, així com el preu de l’habitatge o la caiguda del PIB per càpita. En aquest sentit, a E-Notícies es fa una puntual crònica dels episodis d’inseguretat i violència que es viuen a Catalunya. I tots aquests episodis, per dir-ho així, no passen a Sant Gervasi.

Un magribí (amb antecedents) ruixa amb lleixiu una treballadora d’una benzinera a Nou Barris, un subsaharià agredeix una anciana a Malgrat de Mar, un altre magribí porta 40 robatoris a Lloret de Mar. A Badalona, per citar un altre cas, comencen a tenir problemes amb els robatoris a avis per part de multireincidents. El patró és clar: petits comerciants, avis, barris populars, treballadors.

En qualsevol cas, i encara que aquí això sigui més exagerat, no és exclusiu de Catalunya. A Torre Pacheco, per exemple, el jove magribí que va apallissar l’avi ha estat posat en llibertat provisional. I això tot i que va ser enxampat fugint a França, tenia antecedents per robatori amb violència i va agredir un senyor gran. Josep Termes, destacat historiador de l’obrerisme català, ho explicava tot fa quinze anys:

Per sorpresa de ningú, creix la nova dreta

Aquesta barreja de degradació fàctica i imposició ideològica explica que la nova dreta escali posicions a tota velocitat. A més, ho fa sobretot entre zones populars, on el poder ha ficat amb calçador la immigració. I és en aquests barris on la multiculturalitat d’universitats i xiringuitos s’aterra a la realitat. Llavors tenim contracomunitats i polvorins: Salt, sense anar més lluny.

Els exemples són tan nombrosos que fins i tot costa llistar-los, però es podria destacar el fenomen de l’okupació. Com és innegable, l’okupació és un fenomen petit dins del còmput global, però igual que ho són les violacions o el blanqueig de capitals. El que el ‘bonisme’ sembla incapaç d’assumir és que l’okupació té un efecte de degradació acumulatiu molt més gran que el seu nombre en brut. No per casualitat, Albiol ha arrasat a Badalona i la CUP s’enfonsa.

Fa uns dies, a Móra d’Ebre era notícia que els okupes de la zona donaven problemes constants i de tota mena, incloent-hi incendis. Això és quelcom que els criminòlegs han explicat amb el concepte de “zones de confort criminal”. La casa ocupada serveix perquè s’hi allotgi el multireincident, que de robar mòbils passarà a traficar, cosa que al seu torn generarà narcopisos, tensions amb bandes rivals i així successivament. I, de cop, es disparen els homicidis a Catalunya.

Llavors, tens el Raval, un barri que a tots els efectes ha estat abandonat a la seva sort. I si no s’atura la degradació els barris veïns tendeixen a caure en la mateixa situació. Això és el que explica que l’Ajuntament de Barcelona hagi dissenyat un “pla de xoc” per controlar la situació a Sant Antoni. Encara que cal destacar que aquesta actuació de Collboni respon a la pressió veïnal. Com és evident, gairebé cap polític català vol carregar amb l’etiqueta de la "mà dura".

La gran incògnita, en definitiva, és descobrir per què les elits van decidir allunyar-se tant de la realitat del carrer o pilotar projectes objectivament desastrosos com el procés. Més misteriós encara és saber per què mantenen aquesta distància malgrat el creixement de forces polítiques alternatives. En qualsevol cas, ja se sap que de bones intencions està empedrat el camí a l’infern.