El fracàs educatiu: un altre exemple que alguna cosa està canviant a Catalunya

D'un temps ençà hi ha a Catalunya la sensació de canvi de cicle. Hi ha fins i tot alguns que ja adverteixen dels riscos que el pèndol torni amb força excessiva i provoqui els seus propis problemes. Sigui com sigui el futur, Catalunya ha tancat la dècada processista i ha obert una nova època plena de dubtes. Ara bé, allò que no són dubtes són els fracassos.

Perquè si alguna cosa ha deixat la Catalunya postprocessista és una sèrie de problemes clars i concrets. Allà hi ha l'augment de la inseguretat, el problema de l'habitatge, el sistema sanitari o la ineficàcia de la burocràcia catalana. I de fons, una fragmentació política que suggereix que aquesta legislatura consistirà en un nou repartiment de cartes i en una recol·locació dels jugadors.

I entre tots els problemes que afecten Catalunya n'hi ha un que és especialment revelador pel que té de mirall de la societat. Ens referim al sistema educatiu, que recull els canvis demogràfics i les dinàmiques ideològiques del processisme, com ara la immersió lingüística o els nous models pedagògics.

En qualsevol cas, en aquests moments el sistema educatiu es troba com la resta de problemes a Catalunya: recompte de danys, primeres veus crítiques amb veritable recorregut mediàtic i cansament generalitzat. I mentrestant, el PSC ha jugat l'arriscada carta de redreçar tot aquest panorama.

Un rosari de mals resultats

Els problemes venien de lluny, però van explotar amb el darrer informe PISA, que va ser demolidor per a Catalunya. Segons l'informe, els alumnes catalans van obtenir el 2022 el pitjor resultat des del 2006, col·locant-se per sota de la mitjana espanyola i de l'OCDE. A partir d'aquí, es va succeir tota una reguera de conflictes, altres resultats i acusacions polítiques.

El Govern d'ERC, per exemple, es va organitzar a si mateix una polèmica quan va dir que aquests resultats obeïen un excés d'alumnes "nouvinguts". És a dir, a un excés d'immigració. Això va portar el Govern a desdir-se i va acabar cessant un dels responsables del Departament per intentar calmar les aigües.

Però mesos després de PISA, el processisme s'anotava un altre dels seus paradoxals fracassos i els alumnes obtenien els pitjors resultats de tota una dècada en competències bàsiques en català. Davant d'això, la consellera d'Educació Anna Simó va tornar a obrir el meló de la immigració i va parlar d'una nova “realitat sociolingüística”. És a dir, que l'escola també somatitza els fluxos demogràfics, que deixen el català en una situació delicada.

Geografia dels lobbies a Catalunya

Tots els resultats van provocar l'inici d'un canvi ideològic, que ara ens trobem. El seu primer efecte ha estat la crítica al model pedagògic i a les entitats que, com a lobbies, han influït en la seva implantació. La més destacada és la Fundació Bofill, que també ha estat criticada per diversos sindicats. Tot i que això no va ser obstacle perquè diversos membres de la Fundació acabessin formant parts del “comitè d'experts” que va crear el Govern per afrontar els mals resultats de PISA.

Mitjançant un sistema de captació de subvencions públiques, la fundació Bofill es dedica a assessorar en matèria educativa i a parir tota mena d'innovacions pedagògiques. En darrera instància, totes aquestes innovacions es redueixen al model educatiu per competències i projectes, manifestament fracassat. Un exemple és el projecte Escola Nova 21, el directe del qual va ser Eduard Vallory, antic cap de gabinet de Mas Colell.

I és que si per alguna cosa es destaca la Bofill i les entitats afins és per un sistema de portes giratòries entre alts càrrecs d'Educació i membres de la Fundació. A més de la seva gran infiltració política, això també explica el vigorós estat financer de la Fundació.

Com es va explicar a E-Notícies, el sindicat de professors aspepc es va prendre la molèstia d'auditar els comptes publicats de la Fundació. I el 2022 la Bofill va augmentar els seus ingressos que 12,5 milions d'euros, que provenien del Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions. Aquests diners, al seu torn, provenia dels fons de la Unió Europea, amb què la Fundació Bofill està alineada a través de la famosa “agenda 2030”.

En qualsevol cas, les capacitats d'aquest article excedeix l'enorme quantitat d'ens, persones i sindicats que conformen la xarxa educativa catalana. La circulació d'alts càrrecs entre Educació, Òmnium Cultural i altres lobbies educatius, com l'Associació Rosa Sensat, ha estat determinant a l'actual estat del sistema educatiu català.

Veus contra la pedagogia

Finalment, aquesta caiguda de l'educació i tota la seva infraestructura adjacent és el que explica que hi hagi veus crítiques (de professors) que hagin començat a adquirir molt de recorregut mediàtic. En aquest sentit, cal destacar figures com la de David Rabadà o Damià Bardera. Rabadà ja va explicar a aquest mitjà que el problema s'ha gestat durant molt de temps i obeeix a la implantació "d'ideologies equivocades".

Per part seva, després de la publicació del seu llibre Incompetències Bàsiques, Damià Bardera s'ha convertit en una veu referent contra el model pedagògic. La setmana passada, per exemple, Bardera carregava contra els lobbies educatius al programa Cafè d'Idees. Com ha explicat ell mateix diverses vegades, el sistema està tan podrit que és necessària fins i tot una intervenció externa només per redreçar-lo:

L'educació catalana, en resum, s'ha desplomat, però la pols i la boira encara suren a l'ambient. Igual que passa amb molts altres problemes socials a Catalunya, tot apunta que aquesta legislatura serà una legislatura de reorganització. La gran incògnita és què passarà si no s'aconsegueix reorganitzar aquesta situació.