El crupier reparteix

La història no s'aprecia de prop. El motiu és que mai no hi ha història en el present. Qui sap, potser Cervantes va posar el punt final a Don Quijote, es va aixecar amb desgana de l'escriptori i va dir “doncs ja estaria...”. La història, en fi, és sempre a posteriori.

Però també és cert que es poden calibrar certs esdeveniments. I encara que sigui per fer la història d'aquesta petita mediocritat col·lectiva que ha estat el procés, la presidència de Salvador Illa és un dels esdeveniments.

Què vol dir? En essència, és la confirmació que el nacionalisme català va ser temptat pel projecte independentista.

Catalunya, estat gelatinós

Per una sèrie de motius que no ens interessa dilucidar, en un moment donat es va engegar a Catalunya un moviment polític de tipus existencial, és a dir, binari. El que té de bo aquesta classe de projectes és que funcionen o no, o sigui, que es resolen aviat. Una revolució, un cop d'Estat, una secessió no és una cosa que es pugui fer per fascicles.

També per una sèrie de motius que no ens interessa dilucidar, aquest projecte polític va fracassar. Sobre això, la política de partits, la realment existent, ens ofereix un termòmetre força fidel, que no és altre que la reorganització interna dels partits que han sortit perdent. Allà hi ha ERC i Junts, que tenen d'aquí a pocs els seus respectius congressos.

El guanyador circumstancial, gairebé casual, és el PSC, que és un partit ideal per a aquesta Catalunya. D'ideologia variable, el PSC és prou gelatinós per adaptar-se a una societat que, com la catalana, no hi ha per on agafar-la.

Si adoptem la idea turboindepe que Salvador Illa és un governador civil i la idea espanyolista que Catalunya és una gàbia de grills, obtenim un mapa força exhaustiu del lloc. Socialment, Catalunya és una barreja entre Isidre Fainé i un perroflauta.

Jo anava de fanal?

Amb Catalunya passa com amb Pedro Sánchez: que de la mateixa manera que serà més important el postsanxisme que el sanxisme, serà més important el postprocés que el procés. En realitat, sempre van ser dos fenòmens que feien frontera.

Sigui com sigui, el 2017 va tocar ensenyar la mà que portava cadascú i va quedar clar que l'independentisme anava de fanal. Cosa diferent - molt diferent - és que ells, els indepes, van ser tan passerells com per no saber ni que anaven de fanal. No s'insistirà mai prou que el millor aliat de l'Estat ha estat la indescriptible mediocritat política del processisme.

El cas és que aquesta mà s'ha acabat i l'aposta ha estat tan gran que encara queden uns anys de repartir fitxes, vegeu governs del PSC. Novament, la política de partits és el millor indicador: aquests dies, Junts ha posat el crit al cel perquè el PSC ara fa el que ells han fet durant anys: colonitzar les institucions, endollar gent, repartir pasta, fer nous amics entre la premsa, etc. Vaja, el que és la política.

Nova mà

Ara el crupier torna a repartir; queda llavors una temporadeta d'ordenar les cartes, veure com es comporten els altres i els altres. La diferència és que ja no juguem una partida ràpida. Per a més glòria de la futurologia i les travesses, podem dir que hi ha dues característiques fonamentals del nou joc polític a Catalunya.

1) Un independentisme autèntic és un processisme desenganyat

Ja no es pot ser un independentista-processista; és que no es pot. El processisme s'ha mostrat com una simple partitocràcia a escala autonòmica que va trobar al nacionalisme històric una ampliació de capitals ideològics. És cognitivament impossible creure que es podria haver fet la independència amb aquestes elits a Catalunya.

Per contra, el nacionalisme català torna ara a la lògica pujolista, que és aquella que posa les bases per a un futur moment unilateral. Parlem de criar carn i de fer nació, que ja se sap que és posterior al nacionalisme.

El gran ensenyament que del procés pot obtenir un nacionalista intel·ligent és que, al moment unilateral, se suspèn la lògica nacionalista i comença a operar la pura lògica política. Ensenya'm les cartes i no m'expliquis la teva vida.

2) El temita occidental

Políticament, a Occident no es podrà fer res que no tingui en compte les “profundes transformacions”, que diria amb enorme gust un politòleg, que vivim en aquesta part del món. No només canviem de joc, sinó també de baralla.

La identitat catalana, en el sentit que ha manejat el nacionalisme històric, té un futur molt incert. El català és senzillament escombrat per l'espanyol, que és el transsumpte de les dinàmiques demogràfiques. Un replegament essencialista del nacionalisme seria com muntar ara un negoci de venda d'enciclopèdies.