Salvador Illa i l'efecte anestèsia

Excepte els que van amb un tovalló per netejar-se l'escuma de la boca, el nou Govern de Salvador Illa desperta certa il·lusió a Catalunya. Però alt aquí! Parlem d'una il·lusió molt particular, particularíssima, estrictament intransferible a qualsevol altre lloc de l'espai-temps que no sigui la Catalunya postprocessista. Si algú no la coneix i encara és a temps de no conèixer-la, que corri a tota velocitat en direcció contrària. Aquí, a Catalunya, és com si la Mediterrània, també el vent, s'haguessin tornat estupefaents.

I com que gairebé tot a Catalunya està invertit, els continguts d'aquesta il·lusió no tenen res a veure amb la il·lusió habitual. Més aviat, és un alleujament desesperançat, una decepció edificant i un tedi convenient. A Catalunya ja no es toleren més jugades mestres, projectes faraònics, catequesis mediàtiques i processos diversos. Fins i tot les juntes de veïns provoquen estrès posttraumàtic.

Només en aquest humus de decepció podria haver triomfat el PSC, que és el no-res amb careta, una agència de col·locació amb ulleres, una sucursal de maniquins. És a dir, un partit seriós en un context partitocràtic. Perquè ja se sap que un pot ser bo en el que és seu, però això no significa que el que faci sigui bo.

Per la seva banda, Salvador Illa és un senyor catòlic, que porta aquí més temps que la porta, correcte, objectivament dialogant i amb una sorprenent fermesa parlamentària; “un senyor amable”, que diria el gran Alexandre Fernández. Però també és un mentider a temps parcial, encara que sigui per culpa del master of puppets que és Pedro Sánchez.

Cal recordar que Illa, fa res, va dir força irat (en fi, tan irat com pot estar Illa) que “Ni amnistia, ni res d'això! Ho repeteixo perquè quedi clar Ni amnistia ni res d'això!”. Aquesta és la mateixa gent que a conveniència us diran que portar la camisa per dins és un discurs d'odi o s'inventaran un impost als menjars preparats o a la natació estil crol.

En qualsevol cas, per mi això no és cap obstacle insalvable. Des que hi ha política hi ha contradiccions de paraula, obra i pensament. De fet, és fins i tot un bon símptoma que et contradiguis fins a cert punt: revela que ets a la realitat. Per paradoxal que resulti, tot depèn de si menteixes amb un fons de bona fe, que sigui nutritiu i fecund. Però, en fi, ho deixarem. Això es presta molt al purisme moralista i en conseqüència a la mala fe.

L'oasi del PSC o el miratge del PSC?

En resum: sense comptar amb esdeveniments estranys, el PSC té la legislatura feta.

A un nivell operatiu, ERC i Comuns faran el que digui Illa perquè és això o desaparèixer. I a un nivell espiritual, la gent està tan desencantada després del procés que passa olímpicament del ronc partitocràtic. Sobretot avui, que les persones estan més preocupades per tenir un pis que pels cants melancòlics del rossinyol de Waterloo (Octavio Cortésdixi).

És tan gran el buit polític que ha deixat el processisme i les seves contrareaccions - el desaparegut Ciutadans, per exemple, que era processisme reflex - que el PSC podrà viure només del contrast.

Catalunya és ara mateix com aquests països pobres que quan comencen a créixer tot sembla un èxit; com venen de tan avall, qualsevol millora és extraordinària. Doncs una cosa semblant. Passar d'un conseller d'Interior que et diu que l'augment de la inseguretat són 'bulos' de l'extrema dreta a una consellera d'Interior que posa la prioritat a tallar l'augment d'armes blanques és tot un efecte òptic. Només el fet de no torejar els ciutadans és avui un actiu polític a Catalunya.

L'efecte anestèsia

Això no és tan idíl·lic com sembla. No oblidem que el fons d'aquesta situació és una decepció per diferit. Amb aquest panorama, el PSC no constitueix res, no convoca una il·lusió sincera, sinó més aviat un cansament sincer, del qual viu i es nodreix. Però això no és innocu. Estem davant de l'efecte anestèsia, que consisteix que l'anestèsia et tapi el dolor i per tant la ferida.

I al que ara assistim és a la ferida que ha deixat una dècada de desgovern a Catalunya. L'habitatge pels núvols, la inseguretat disparada, les tensions migratòries creixents, la fragmentació política (cal no oblidar que aquí hi ha dos identitarismes en sentit contrari) i el naixement d'un projecte independentista veritablement perillós, com és Aliança Catalana. Avís a navegants unionistes: oblideu-vos de Junts i mireu Orriols.

Si el jesuïtisme socialdemòcrata de Salvador Illa no funciona, se li hauran esgotat els cartutxos al sistema a Catalunya. Per no oblidar que la Unió Europea ha començat a fer eslàlom amb la seva pròpia supervivència. Jo ja no sé com dir-ho: el divertit començarà a partir del 2027.