L'estratègia electoral de Vox: un mateix discurs a llarg termini

Els últims sondejos que es publiquen mostren un patró electoral clar. Tant el PP com el PSOE depenen de les aliances per aconseguir majoria absoluta. El problema que té l'esquerra és que depèn de molts més partits. Per aquesta raó, el col·lapse de Sumar - que és un fenomen gairebé natural - és un gran problema per a Pedro Sánchez.

El PP, en canvi, només depèn de Vox, cosa que no és gaire del gust de Feijóo. Però tenint en compte el creixement electoral de Vox, al PP no tindran cap altra opció que pactar amb Abascal. Fins i tot l'ABC, el diari conservador per excel·lència, va publicar un editorial avisant Feijóo que la seva estratègia del centre no funciona.

La pregunta aleshores és per què Vox creix tant i de manera tan constant. Perquè cal no oblidar que Vox és l'únic partit que, fora del bipartidisme, ha sobreviscut a les diferents marques (C's, Podemos, Sumar). De la mateixa manera, Abascal és l'únic líder que també ha sobreviscut als vaivens que Sánchez ha imprès a la política espanyola.

Constància en el discurs

Fent una analogia financera, es podria dir que Vox va apostar a un discurs minoritari i que la tendència política revaloraria a llarg termini. Aquest discurs no és altre que el “patriotisme”, com diuen des de Vox, davant del “globalisme”. I la tendència que ho ha empès és innegable: Meloni, Orban, Trump, Le Pen, Bukele, etc. Això ha provocat un moviment de la finestra d'Overton que, en seguretat, per exemple, ha estat molt clar.

Vox va apostar pel que es diu “perdedors de la globalització”. Això explica que el seu discurs cali molt més entre les classes populars que entre les classes acabalades. El seu gran objectiu electoral són les masses populars autòctones, que han vist les seves condicions de vida clarament empitjorades per culpa de la inflació. I sobre aquest fons de pèrdua de poder adquisitiu s'hi afegeixen dos factors agreujants.

El primer és la immigració, les virtuts multiculturals de la qual no compensen a les classes populars: alça dels preus immobiliaris, tensions ètniques i assistencials i descens dels salaris per l'augment d'oferta a la mà d'obra. El segon factor és la incompareixença de l'esquerra, que s'ha instal·lat en un paradigma postmaterial (gènere, multiculturalitat, clima, etc.) que no interpel·la el ciutadà corrent. Per comprovar-ho, no cal ni sortir de Catalunya: forces com ERC, Comuns i CUP estan literalment en el pitjor moment electoral de la seva història.

Viure als afores de l'establishment

Després hi ha un tercer element que, a mesura que passa el temps, beneficia més Vox i perjudica més els seus adversaris. Ens referim a la incapacitat progressiva de l'establishment per mantenir la uniformitat ideològica a través de la premsa. En aquest sentit, l'exemple per antonomàsia és el binomi Musk-Trump, que ha enterrat la prescripció informativa de la premsa tradicional. Això perjudica doblement les esquerres wokes, que han viscut d'una sobrerepresentació mediàtica que a l'establishment li anava bé per obrir més parcel·les ideològiques.

En el cas de Vox, això s'expressa a través d'un símptoma inequívoc: i és que és el partit que més triomfa entre els joves, que són els usuaris de les xarxes socials. Com es va explicar a E-Notícies, les dades mostren que els lectors de premsa de fa deu anys són exactament els mateixos d'ara. És a dir, que envelleixen.

Novament, això té sentit per la raó evident que els joves són un dels sectors socials més desplaçats en termes econòmics. Des de les darreres eleccions generals, Vox ha augmentat en un 21% el suport entre la franja d'edat més jove. I aquest és un patró que també s'ha vist amb Le Pen o Milei. Per aquesta raó, Abascal és el primer interessat a estendre una idea cada cop més habitual entre els joves: que la dreta és el nou “punk”.

I un altre aspecte cabdal és que l'establishment mai no ha assumit que Vox i altres forces equivalents (Aliança Catalana, per exemple) organitzen la seva estratègia donant per descomptada la marginació que patiran. A curt termini, això els retira moltíssima incidència electoral, però a llarg termini els proporciona un electorat fidel i que creix de mica en mica. L'exemple més clar és Le Pen, que per la pròpia arquitectura institucional de França va guanyant terreny a través de segones voltes. Resultat? El partit socialista francès és una anècdota, Les Républicains no poden competir i Macron no en té successor.

Finalment, i com també s'ha explicat a E-Notícies, la propera gran cita electoral seran les eleccions autonòmiques del 2027. En el cas de Catalunya, Ignacio Garriga ha posat en marxa una estratègia de fer política a barris i ciutats humils. A més, venen amb tot l'impuls d'haver mantingut els onze diputats malgrat l'espectacular creixement del PPC.