El sector primari: el gran perjudicat de la política econòmica europea

Uns guanyen, altres perden i en aquest cas perd el sector primari. Aquesta setmana era notícia que la Comissió Europea havia plantejat una reducció de l'activitat de la flota d'arrossegament a la Mediterrània del 78%. A efectes pràctics, això implicava la desaparició del sector, cosa que va portar els pescadors a la vaga.

Però després de negociacions maratonianes i el front comú d'Espanya, França i Itàlia, la UE va matisar la seva proposta. Segons va explicar el comissari de Pesca, els pescadors podran pescar els mateixos dies si apliquen una sèrie de mesures de conservació. Entre aquestes mesures, destaquen l'ús d'un determinat tipus de xarxes o l'aplicació d'algunes tècniques noves.

En realitat, això no és res més que tornar a l'estat de coses anterior, és a dir, una progressiva càrrega regulatòria sobre el sector pesquer. Els pescadors catalans ja van avisar que la flota de Catalunya s'ha reduït un 50% durant els últims anys. Això explica una altra dada fonamental que van donar les confraries catalanes: “els ingressos per vendes a la llotja s'han reduït un 12,5% de mitjana”.

La situació, en fi, és calcada a la que ja vivim amb els pagesos, que van anar a la vaga quan es va afegir la darrera pedra regulatòria. Aquesta coincidència entre camp i mar no és una casualitat, sinó que apunta una dinàmica que ara mateix està instal·lada al si d'Europa. Parlem d'un canvi geopolític que sacrifica el sector primari.

Una qüestió més política que econòmica

Europa està immersa en un projecte d'intentar convertir-se en un gegant polític que pugui competir amb la Xina i els Estats Units. I és que a ningú no se li escapa que, d'un temps ençà, les elits comunitàries s'han adonat que Europa retrocedia a marxes forçades. I el primer gran àmbit en què Europa ha intentat fer-se un lloc ha estat en el tractat de lliure amb Sud-amèrica.

Aquest tractat - el famós “Mercosur” - va ser revalidat fa poc, per a alegria d'Ursula Von der Leyen, que cada cop representa més el paper de llunyana buròcrata brussel·lesa. Aquest acord comercial consisteix, en resum, en una liberalització econòmica en què uns sectors guanyen i altres perden. Així ho reflecteix un informe intern del Ministeri d'Economia espanyol, del qual El Confidencial se'n feia ressò aquests dies.

I aquest informe, que està en línia del relat oficialista, admetia que el sector primari seria el més perjudicat per la liberalització. Més encara: per a més glòria de les paradoxes climàtiques, l'acord del Mercosur també dona per descomptat que augmentaran les emissions de diòxid de carboni.

Es podria dir a molt grans trets que Europa “subcontractarà” el sector primari en tercers països, que no tindran els límits ecològics imposats a Europa. En el cas de l'agricultura, això va deixar imatges pintoresques, com la d'empreses espanyoles que se n'anaven al Marroc per després exportar a Espanya el producte.

"Totes les parts guanyen, però l'impacte positiu serà més visible al costat llatinoamericà", diu l'informe. La pregunta llavors és per què els europeus s'alegren tant d'un acord que beneficiarà més Sud-amèrica. El motiu és precisament que Europa no sols busca economia, sinó geopolítica, més concretament desplaçar la Xina i els Estats Units. “Aquest acord no és només una oportunitat econòmica, sinó una necessitat política”, va dir Von der Leyen.

Les xifres del descens

Amb la indiferència que caracteritza les previsions macroeconòmiques, les dades parlen de descensos en producció (0,24%), ocupació (0,12%) i exportacions (0,46%). Alhora, els preus es mantindran com ara, tot i que augmentaran les importacions. El motiu és que aquests productes vindran de fàbrica amb preus més competitius, fonamentalment perquè tindran menys restriccions productives.

Per la resta, la teoria que maneja la UE parla d'un efecte composició (compensatori) amb altres sectors i més valor afegit als productes europeus. A l'hora de la veritat, això es tradueix en més sector serveis, és a dir, més terciarització de l'economia. Això implica una cosa que per ara només és una previsió: i és que la major especialització donarà lloc a productes europeus més competitius que estimularan un creixement potencial de la demanda.

En definitiva, és fàcil veure les costures a un acord que, per a Europa, té una vocació molt més política que econòmica. Els països sud-americans, en canvi, han apostat per beneficis econòmics immediats i han deixat la UE amb el seu relat que en el futur serà més competitiva. I precisament per ser polític, aquest acord torna a asfaltar el camí als partits identitaris d'Europa.