Aliança Catalana es dispara a les enquestes: Per què?

Des que Orriols va aconseguir l'alcaldia de Ripoll és evident que Aliança Catalana està en un procés de revaloració. Ara com ara, el valor de l'actiu puja i caldrà esperar fins a les municipals del 2027 i les properes autonòmiques per saber quin abast té. Però tampoc no és una situació exclusiva de Catalunya. A Europa hem vist el mateix, inclosa la propensió del sistema a guanyar temps amb diferents formes de cordons sanitaris.

Pel seu disseny institucional, el cas paradigmàtic és el de França, que s'enfronta a la possibilitat de tenir el 2027 una segona volta entre Le Pen i Mélenchon, que és un altre efecte derivat del cordó sanitari. I el proper febrer, a Alemanya, és altament probable que AfD quedi segona i l'esquerra identitària de Sahra Wagenknecht entri amb força. Amb tots els matisos, la situació dels EUA és molt similar, amb un Trump més fort que mai.

I encara que va arribar amb retard per l'efecte distorsionador del processisme, en el cas de Catalunya Aliança Catalana va començar a caminar d'una manera estàndard. És a dir, un partit outsider i amb una líder carismàtica que recull les dinàmiques disgregadores de la nostra època. Davant d'això, l'oficialisme sobrereacciona per intentar capitalitzar la por i el que acaba produint és l'efecte contrari.

Encara que sigui per omissió, l’únic cordó sanitari efectiu que s’ha fet a Catalunya ha estat sobre el partit de Graupera i Ponsatí, Alhora, la irrellevància del qual confirma que es tractava d’un artefacte polític artificial (una cosa semblant va passar amb Izquierda Española, que a les generals va treure menys vots que el Frente Obrero).

Les raons del creixement d'AC

A partir d'aquí, tot és de manual, començant perquè els partits sistèmics s'apunten als cordons sanitaris de les esquerres, que estan en retrocés electoral. Així mateix, tampoc falten les caricatures d'Orriols (Ferran Pedret o David Cid dient-li “nazi”, per exemple), la qual cosa genera un convenciment més gran entre els seus votants. I paral·lel a això, Orriols també aprofita el cordó mediàtic per construir la seva identitat contra els mitjans oficialistes 

I d'aquí que l'última enquesta del CEO dispari Aliança Catalana des dels dos fins als set diputats, que coincideix amb els cinc que perd Junts. Tot això sense tenir en compte el múscul que AC guanyarà d'aquí les municipals, que és un factor fonamental de què ningú parla.

En qualsevol cas, aquestes dades del CEO podrien ser encara més grans per un factor que s'ha passat per alt. I és que Orriols ja va estar molt a prop d'aconseguir cinc diputats a les últimes eleccions autonòmiques; li va venir uns quants milers de vots per Barcelona. És a dir, que el creixement d'AC en aquests moments es dona sobre una base més gran del que es creu.

El dubte és si Orriols mantindrà aquest creixement a llarg termini. Que ho aconsegueixi o no depèn de si el Govern d'Illa - que és plenament conscient d'aquesta situació - aconsegueix encarrilar el daltabaix processista que s'ha trobat. Parlem d'inseguretat, habitatge, immigració o tensions assistencials, que és el brou de cultiu d'AC i d'altres forces equivalents.

Finalment, la darrera carta tapada dins de la política catalana és la borsa abstencionista que va castigar ERC i Junts. Sobre això, la incògnita és si Junts aconseguirà o no capitalitzar d'una vegada Puigdemont, el personalisme del qual és indissociable del partit. En aquest sentit, Orriols tampoc no oblida aquest front i de tant en tant li llança algun dard a Junts. En resum, una legislatura de reajustament.