Es repeteix el patró: el votant jove ha impulsat la dreta identitària

La sociologia electoral sol portar novetats interessants. Sobretot quan es compara amb els discursos que els partits volen posar en circulació. La setmana passada, per exemple, explicàvem que el votant de Podemos no va ser mai l'obrer, sinó més aviat un home jove amb un nivell de formació més elevat que la mitjana.

I el mateix es pot dir de partits com Sumar o els Comuns. Segons alguns investigadors en la matèria, la probabilitat de votar aquests partits augmenta entre joves assalariats i formats, és a dir, entre aquells que tenen més fàcil veure'n frustrades les seves expectatives.

La darrera ocasió que vam tenir per analitzar resultats electorals va ser amb les eleccions autonòmiques a Catalunya. L'anàlisi de les dades mostrava que el votant de Vox era d'un barri pobre, amb rendes baixes i un nivell educatiu inferior a la mitjana. Així mateix, una comparació amb les eleccions del 2021 mostra que Vox perdia suports entre els barris més rics, que se n'anaven al PP, i pujava molt entre els més pobres.

Canvis molt destacats a França i Alemanya

I, de moment, les eleccions europees reforcen aquest patró. Mancant una anàlisi detallada, les primeres dades mostren un fort creixement de la dreta identitària entre els joves i els obrers. Els casos de França i d'Alemanya – que són els més rellevants – són diàfans. Tot i que és cert que les diferències són notable.

A Alemanya, per exemple, té més pes l'enfonsament dels “Verds” i del discurs mediambiental, que s'acobla molt bé amb el discurs identitari de crítica a les elits burocràtiques europees. Brussel·les, per contra, és de les regions europees amb un percentatge més baix de vot identitari.

A França, el partit de Marine Le Pen ha estat el més votat entre els joves. D'aquesta manera, sembla que funciona l'estratègia de 'Reagrupació Nacional', consistent a deixar enrere la seva imatge d'un partit d'ancians i de nostàlgics radicals. En aquesta tasca hi ha tingut un paper fonamental el cap de llista de Le Pen per a les europees, Jordan Bardella, que no per casualitat té 28 anys. La seva figura arrossega els joves perquè ja no és el perfil típicament francès d'un polític jove que ha passat per les altes escoles parisenques. De fet, Bardella no és ni llicenciat.

Una mica més al nord, a Alemanya, la situació és semblant encara que amb les seves particularitats. Segons les dades, Alternativa per Alemanya (AfD) ha experimentat un augment del 12% entre els votants de 16 a 24 anys. En total, ha aconseguit un 17% de suports a aquesta categoria, el mateix percentatge que ha obtingut un partit sistèmic com la Unió Demòcrata Cristiana. Per la seva banda, els Verds – una cosa així com un equivalent de Sumar o de l'extinta ICV de Catalunya – han perdut un destacat 23% de suports entre els més joves. L'excepció? Les ciutats, que segueixen votant els Verds:

Situació similar a Espanya

A Espanya, tota aquesta situació es concreta a Vox i ara també a Alvise Pérez. Segons el CIS, la majoria de votants de les dues formacions prové de joves d'entre 18 i 34 anys. Així mateix, és el segon bloc més votat en aquesta franja d'edat, superant el PP i Ciutadans. Igual que a França, ja no és cert que només els grans votin la dreta identitària. És més, entre els més grans de 65 només arriba al 4,4% dels suports.

Si es tenen en compte els nous canals de comunicació com ara les xarxes socials, aquest èxit de Vox i Alvise entre els joves adquireix encara més sentit. I és que, simplement, els joves no veuen la televisió ni segueixen la premsa política, encara menys l'oficialista.

I no és només que es moguin al marge dels mitjans oficialistes, és que la crítica a aquests mitjans forma part del mateix discurs de la dreta identitària. Potser la figura més destacada en aquest sentit ha estat Donald Trump , que viu en una guerra constant amb els mitjans nord-americans. La narrativa de les xarxes socials, en fi, sintetitza el combo de joventut i actitud antisistema.