La premsa: una agonia progressiva i sense remei

Més enllà del soroll i les polèmiques passatgeres, la situació de la premsa és simple: després de l'arribada del món digital, el model de negoci es va acabar. A partir de llavors, la premsa va començar a cedir posicions davant de les noves plataformes digitals, com Google o X. D'altra banda, també hi ha la pèrdua del paper, que apunta a la diferència generacional entre la premsa escrita i la premsa digital. Les dades són inapel·lables.

Costa avall i sense frens

A hores d'ara, tota la premsa d'Espanya no arriba a editar ni 900.000 diaris de paper al dia. Al marge, és clar, que els diaris que sí que s'editen són molt més prims i breus. Si s'analitzen les dades de l'empresa d'auditoria KPMG, que Ruben Arranz explicava en una peça per a El Independiente, s'observa un retrocés generalitzat a l'edició (i només cal comparar-lo de manera interanual, sense acudir a la sèrie històrica).

Els diaris d'informació general van editar el 6,42% menys, els esportius el 9,49 i els econòmics el 8,08%. Les dades per capçaleres es mouen en aquesta mateixa línia. El País ha baixat un 8,41%, La Vanguardia un 8,97%, l'ABC un 12,61% i El Mundo un 7,64%.

Finalment, les dades dels grups editorials són igualment decadents. Vocento baixa un 10,68%, Premsa Ibèrica un 10,68%, Prisa un 8,57%, Unitat Editorial un 7,01% i Godó un 10,42%. Les vendes totals, evidentment, també cauen (-8,27%).

Tot això és reflex que la premsa tradicional no ha pogut fer res per mantenir el seu negoci de manera intergeneracional. Només cal una dada per advertir-ho. Actualment, els lectors de premsa de paper tenen una edat compresa entre els 45 i els 64 anys (i pujant). Però és que, fa només deu anys, els lectors tenien entre 35 i 54. Quina és la conclusió? Que són exactament els mateixos lectors, que envelleixen.

Un negoci ruïnós

Amb aquestes dades, no és estrany que les notícies empresarials dels grups de comunicació, que solen passar desapercebudes, siguin gairebé sempre dolentes. Grup Vocento, per exemple, propietari de l'ABC, va tenir unes pèrdues de 27 milions d'euros durant el primer exercici del 2024. Això representa una espectacular reculada del 72%.

Per part seva, el totpoderós grup Prisa (El País o la SER) va tenir durant els dos primers trimestres de l'any unes pèrdues de 37,3 milions d'euros, un 1,3% més que el 2023. I a nivell borsari, l'acció de la companyia ha perdut un 75,07% del seu valor durant els darrers cinc anys i un 99,91% des que va sortir a borsa, al juny del 2000.

Replegament a les subvencions públiques

Amb aquest panorama, es fa evident que la premsa tradicional és sostenible pel finançament públic. I justament aquesta setmana sortien les dades de les subvencions de la Generalitat als grups de comunicació catalans. En total, aquest any la Generalitat ha posat 13,8 milions d'euros en subvencions, que es divideixen en multitud de categories que permeten justificar la captació d'aquests fons públics.

Davant d'això, la conclusió natural és que el poder polític compra la premsa, però la veritat és que la situació és encara més subtil. Perquè no és que el poder polític compri la premsa, sinó que la premsa es converteix en un reflex a nivell mediàtic del sistema polític en conjunt. Per això, no és contradictori que els governs també financin les capçaleres que els són contràries. A Catalunya, per exemple, l'actual Govern ha posat centenars de milers d'euros a ElNacional o Abacus, que són altaveus processistes.

Més que un mateix discurs entre tota la premsa, això provoca una uniformització del discurs, de manera que ningú se surt dels límits del sistema polític. Els problemes apareixen quan el sistema en conjunt comença a esquerdar-se (i per motius totalment aliens a la premsa). Quan la demagògia partitocràtica es generalitza, les desigualtats intergeneracionals es disparen i les tensions ètniques augmenten, la premsa ja no té marge per ser el gran prescriptor de l'opinió.

Assistim, en definitiva, a un altre dels canvis de paradigma de la nostra època. De moment, no ha fet res més que començar. La segona victòria de Donald Trump és la confirmació.