L'esquerra sobiranista davant del seu reflex: desunió, supèrbia i elitisme

L'esquerra sobiranista catalana és aquest grup de persones a qui expliques el mite de Narcís i no ho entenen. Si Narcís s'ofega per intentar fer un petó al seu reflex a l'aigua, a l'esquerra sobiranista li sembla normal, atesa la bellesa de Narcís. I el dia de demà, 8, i passat, 9, l'esquerra sobiranista s'ha donat cita a Girona per fer-se un altre petó a si mateixa.

És una iniciativa organitzada per diverses figures d'aquesta opció política (CUP, ERC i Comuns). El seu objectiu, diuen, és reflexionar sobre els “atzucacs polítics” en què es troben. Entre altres coses, volen descobrir per què perden diputats a tota velocitat i per què la unitat operativa els resulta inassolible.

Com és habitual, la situació ha hagut de fregar amb el col·lapse per motivar la reflexió. I és que, entre una cosa i l'altra, la CUP és un partit residual, els Comuns han obtingut el pitjor resultat de tota la seva història i ERC fa eslàlom amb la seva desaparició. Es tracta, en definitiva, d'una situació clàssica en què la pèrdua individual de beneficis motiva una unió general.

Segons han avançat, els temes de reflexió seran: dret a l'habitatge, cooperativisme, antifeixisme, defensa del territori, renda bàsica i feminisme. És a dir, els temes habituals. En qualsevol cas, ara oferim una reflexió alternativa sobre la situació de l'esquerra sobiranista.

Què uneix l'URSS amb el wokisme?

Per llunyana que sembli, la caiguda de la Unió Soviètica és el factor més determinant de l'esquerra contemporània. Parlem que la caiguda de l'URSS va suposar la desaparició de la plataforma política que havia condensat 'de facto' el projecte esquerrà. Però, una vegada desapareguda l'URSS, l'esquerra (i la dreta) va experimentar allò que ja va explicar Antonio Escohotado: una progressiva convergència cap al centre.

A partir d'aquí, l'esquerra en conjunt - ja fos més o menys marxista - es va convertir en allò que la CIA va batejar com a “esquerra compatible”. És a dir, una esquerra que assumeix (i treballa per) el format de la socialdemocràcia i tot allò que l'envolta. En aquest context, el combo de demagògia generalitzada i de la vocació alliberadora de l'esquerra va donar lloc al wokisme.

I malgrat que ara és insult, es pot considerar el wokisme com la forma definitiva de l'actitud antisistema integrada. Per això, és molt comú que els wokes provinguin de les altes esferes universitàries (supèrbia) i les classes socials més aviat acabalades (elitisme). En aquest sentit, la sociologia electoral ja ha constatat quina és l'extracció social del votant d'aquests partits, que no és ni de bon tros la classe obrera.

Del bonisme al punyal i tir perquè em toca

Pel que és el cas, el que és rellevant de tota aquesta situació és que l'esquerra s'ha deslligat dels seus postulats originals, començant per la referència a la classe, que remet a la nació. Un cop fora d'aquest àmbit, l'esquerra va començar a apadrinar qualsevol causa que se li presentés, per molt minoritària que fos.

Alhora, l'esquerra ha tingut un peu dins i fora del sistema polític, de manera que no s'han exercit tan bé com els adversaris en els tacticismes de la partitocràcia. I el resultat no podia ser altre que la desunió (arribant a escenes caïnites) que tant caracteritza l'esquerra.

La barreja entre el bufet lliure de les causes socials i els interessos creats de la partitocràcia impedeix la unió operativa. En un escenari de competició partidista, sempre es presentarà algun context per avançar-se a l'adversari, per enfonsar-lo, per aliar-se, etc. L'últim exemple encara està en marxa: Sumar traeix Podemos i Podemos espera el seu moment per venjar-se.

Una altra prova d'això és a les reformes que ha fet la CUP. I és que, a tots els efectes, el partit antisistema s'ha reformat per intentar ser més eficaç en un context partitocràtic. Així, per exemple, descobreixen el mediterrani i parlen de: teixir aliances amb altres partits, tenir una secretaria general, allargar el comandament de la directiva, etc.

Com era previsible, el resultat final d'aquesta situació és que el partit més eficaç - el PSOE i el PSC - és el que s'ho acaba emportant tot. Amb què ha acabat 'de facto' el 15M i el procés? Amb el PSOE a la Moncloa i amb un PSC que acumula més poder que mai a Catalunya.

I la traca: caricatures com a mapes i ostatges de si mateixos

També Escohotado va assenyalar que l'esquerra contemporània, davant l'agonia de la seva pròpia inanitat, necessita un "reflex especular". És a dir, posar en circulació tota mena de caricatures sobre la realitat que tenen al davant. Així, assistim a una hiperinflació dels radicalismes nominals: ultradreta, extrema dreta, feixisme, nazis, etc. Novament, qui recull els fruits d'aquesta estratègia és el peix gros: PSOE i PSC. Perquè, com és evident, si el votant sent por de debò, es refugiarà en l'opció més sòlida.

Finalment, l'esquerra contemporània es converteix en ostatge de si mateixa quan la seva obertura sense límits li impedeix tenir una visió política de, per exemple, la immigració. Sobre això, la situació de l'esquerra sobiranista catalana resulta doblement maldestra perquè no accepta l'evidència que una identitat minoritària, com la catalana, és molt més vulnerable als canvis demogràfics.