Les municipals de 2027: la pròxima gran batalla de la política catalana

Durant els deu anys de la dècada processista, Catalunya va suspendre la realitat. El que en teoria era aconseguir la independència era en realitat una partitocràcia que fugia cap endavant. En aquest sentit, la gran factura del procés no ha estat no aconseguir la independència, sinó deu anys de desgavell en temes clau. I el que ara s'anomena ‘postprocés’ no és altra cosa que un aterratge forçós en aquesta realitat.

Ara bé, aquest reajustament polític no es vehicula a través del Parlament, massa susceptible a les maniobres polítiques, sinó a través dels ajuntaments. La raó és simple. Són els municipis els primers a enfrontar-se al desgavell diari. Parlem d'inseguretat, empadronament fraudulent, habitatge i incivisme. La factura processista sorgeix des de les clavegueres dels ajuntaments. I hi ha un indicador que constata aquesta realitat.

La realitat del carrer i la realitat del faristol

Els partits més contraris a l'establishment (AC i Vox) cerquen a qualsevol preu trepitjar el carrer, mentre que els partits més integrats en ell es refugien al Parlament. Això ja s'avançava al novembre de 2024 a E-Notícies quan fèiem un repàs a les estratègies d'AC i Vox. El temps ha donat la raó a aquesta anàlisi. I és que, si una cosa veiem ara, és que partits com Junts s'han adonat tard de la importància de les municipals.

Amb un Puigdemont paralitzat per les seves partides de pòquer amb el PSOE, Jordi Turull intenta trepitjar el terreny municipal tant com pot. Els ‘juntaires’ són conscients que la fuita d'aigua ha començat pels ajuntaments. I no és per menys. Ha calgut viure situacions dantesques a Calella o Figueres perquè la direcció nacional reaccionés. També el 2024, es recordava a E-Notícies que Junts ha passat en poc temps de demanar el tancament dels CIE a exigir un control ferri de la immigració.

Per la seva banda, l'estratègia de Vox en aquesta mateixa matèria ha estat, en resum, encertada. Els d'Ignacio Garriga van decidir obviar la tutela ideològica urbanita (Comuns i CUP) per centrar-se en àrees metropolitanes. I els resultats ja són aquí. A més que no es trepitgen amb AC, les dades demoscòpiques mostren que Vox és la formació amb més suports entre joves, treballadors, autònoms i petits comerciants. Aquest és el tipus de base electoral que es manté fidel i que impulsa els partits a nivell municipal.

Per mèrits propis, el gran visionari de tota aquesta situació va ser Xavier García Albiol. Amb l'ajuda d'assessors polítics - Iván Redondo, el que després seria cap de gabinet de Pedro Sánchez -, Albiol va aprendre a parlar el llenguatge municipal. I es tracta d'un llenguatge polític tan particular que té força per dissoldre les sigles. El resultat és un alcalde del PP amb majoria absoluta a Catalunya.

Un tauler de joc per encàrrec

Finalment, cal destacar la disposició del calendari: les municipals establiran el tauler de les autonòmiques. Això és essencial per un motiu, i és que seran partits com AC i Vox els que determinaran la conversa de les autonòmiques. Sense anar més lluny, AC, que ara mateix és un partit totalment minoritari, marca diàriament l'agenda ideològica de Junts.

A més, el PSC no té ni mínimament el marge de maniobra necessari per redreçar la situació en tan poc temps: habitatge, inseguretat i immigració. De fet, el PSC ja dona per descomptat que estem en ruta cap a la ‘Catalunya dels deu milions’. És molt probable que les promeses faraòniques del president Illa (habitatge, impuls econòmic, etc.) afegeixin més desencís social.

En definitiva: tots els episodis que ara veiem (inseguretat, empadronament, nous partits, etc.) són la prèvia a les municipals. Al seu torn, les municipals seran la prèvia a les autonòmiques. El postprocés és llarg, però té el temps passat. El cronòmetre va començar a comptar des del final de la majoria indepe al Parlament.