El relat nacionalista, i després processista, ha sostingut durant anys que Madrid supera Barcelona per ser la capital d'Espanya. Un argument simplista que torna a ser utilitzat pel president de la Generalitat, Salvador Illa, per justificar la decadència econòmica de Catalunya i, de passada, carregar contra Isabel Díaz Ayuso. Tanmateix, l'economista Jesús Fernández Villaverde, professor a la Universitat de Pennsilvània, ha desmuntat aquest mantra amb una precisió demolidora.
En una anàlisi extensa publicada a les xarxes, el professor Fernández Villaverde ha assenyalat que atribuir el dinamisme econòmic de Madrid a la seva condició de capital “planteja diversos problemes”. Catalunya va ser més pròspera que Madrid durant el franquisme, diu el professor, quan el règim centralista concentrava encara més poder a la capital.
I durant les primeres dècades de democràcia, fins a l'any 2000, el creixement de totes dues regions va ser comparable. El declivi català, adverteix l'economista, comença als anys 2000 i s'agreuja a partir de 2012. “Madrid era tan capital el 1950 com ho era el 2000 o ho és avui. O fins i tot més”, apunta.
Per al professor, les explicacions habituals des del catalanisme polític no se sostenen. L'acusació de “dumping fiscal” no té base, ja que impostos com l'IVA i el de societats són estatals i les diferències autonòmiques en IRPF i successions tenen un impacte limitat. Tampoc convenç l'argument de la transició a una economia de serveis. “Barcelona tenia millors condicions de partida que Madrid, per localització i clima”, assenyala:
El veritable problema: el clima de negocis
El contrast clau, segons Fernández Villaverde, rau en l'entorn per a l'activitat empresarial. “A Catalunya tot són traves administratives, paperassa i regulació asfixiant de la Generalitat. A Madrid, en canvi, tot són facilitats”, resumeix. Aquesta diferència es percep fins i tot en l'atmosfera cultural i mediàtica. Mentre els diaris de Barcelona s'omplen de columnes contra el capitalisme i el decreixement econòmic, a Madrid la premsa promou la inversió.
El professor assenyala Barcelona com a “capital intel·lectual del decreixement”, amb els seus principals teòrics instal·lats a universitats catalanes i plataformes militants. A mode d'exemple, cita manifestacions ecologistes i antiturisme com la del mes passat a Barcelona. Això coincideix de ple amb un dels problemes clau de Catalunya: l'extensa xarxa de 'xiringuitos' de tall progressista.
Fernández Villaverde també subratlla les enormes dificultats per dur a terme qualsevol iniciativa empresarial a Catalunya, davant de l'agilitat que ofereix Madrid. “A Catalunya, qualsevol projecte s'enfronta a l'oposició automàtica de plataformes ecologistes o veïnals”, assenyala. Per reforçar la seva tesi, esmenta el cas de Màlaga, que sense ser capital ni disposar de finançament especial, s'ha convertit en un dels pols de creixement econòmic més dinàmics d'Espanya.
La conclusió és taxativa: “Catalunya té un problema. Les seves institucions han optat per polítiques obertament anti-mercat, i en lloc d'assumir que aquestes polítiques són un fracàs prefereixen culpar altres. El mercat funciona. Però l'elit catalana no creu en el mercat”, sentencia l'economista.
"L'infern fiscal" català
Mentrestant, Catalunya continua liderant la pressió fiscal a Espanya. Amb onze impostos propis, és la comunitat que més tributs autonòmics imposa als seus ciutadans, una tendència que es va intensificar durant la pandèmia i que Illa no té intenció de revertir. Al contrari, el president català ha insistit a mantenir una política fiscal recaptatòria.
La confrontació de models és evident. Isabel Díaz Ayuso defensa que la competitivitat fiscal de Madrid és fruit d'una gestió eficient i desafia els seus crítics a “fer el mateix a les seves comunitats”. Per la seva banda, Salvador Illa i Pedro Sánchez reclamen una “corresponsabilitat fiscal” entre territoris, la qual cosa es tradueix en eliminar la competència fiscal entre regions.
Però com explica Fernández Villaverde, l'arrel del problema català no és a Madrid, sinó a la mateixa Catalunya. Les traves administratives, el clima hostil cap a la iniciativa privada i l'obsessió ideològica contra el creixement econòmic són les veritables causes del retrocés català. Mentre Barcelona s'enfonsa en debats de decreixement, altres ciutats sense capitalitat ni avantatges fiscals, com Màlaga, avancen sense complexos.
Europa Press 
