L'esquerra insisteix en la Catalunya dels 10 milions tot i els seus perills

La Generalitat de Catalunya ja treballa amb un horitzó demogràfic que supera els 10 milions d'habitants el 2050. De fet, el Govern de Salvador Illa ha presentat un ambiciós pla d'infraestructures per preparar Catalunya per a aquesta xifra. Segons va explicar el president, està convençut que un creixement poblacional així portarà un “creixement econòmic sostenible”.

Tanmateix, les alarmes ja han començat a sonar entre experts i ciutadans, sobretot perquè, amb els actuals vuit milions, ja hi ha problemes. En aquest sentit, un augment de dos milions més porta Catalunya a una terra de ningú força incerta. El poder polític, és clar, ho compensa amb plans faraònics d'inversió a llarg termini.

I és que, si atenem la situació actual, sobretot en la vida quotidiana, s'observen problemes d'enorme calat amb aquesta pressió demogràfica. Informes del Síndic de Greuges, entre d'altres, evidencien que Catalunya arrossega tensions en serveis bàsics com sanitat, educació i seguretat. Fins i tot els ajuntaments han advertit que estan al límit de les seves capacitats.

Saturació de serveis

El creixement de Catalunya en els darrers 20 anys s'ha produït, en un 71%, gràcies a la immigració estrangera. Aquesta transformació social, lluny d'anar acompanyada d'una ampliació eficaç dels serveis públics, ha derivat en una situació de saturació crònica. Les llistes d'espera en sanitat, la sobrecàrrega de les aules i el col·lapse de les xarxes de transport són només la cara més visible d'un model esgotat.

El Govern insisteix que el desenvolupament de noves infraestructures ferroviàries, carreteres i dessalinitzadores permetrà absorbir l'impacte del creixement demogràfic. Tanmateix, molts d'aquests projectes estan pendents de finançament o arrosseguen dècades de retards. La situació actual de Rodalies, amb avaries i retards continus, és el reflex més evident de la distància entre plans i realitat.

A més, cal destacar un factor que és tan vulgar com determinant: l'escàs horitzó temporal de la partitocràcia. Per comprendre-ho n'hi ha prou de veure la situació actual. El tripartit, que literalment penja d'un sol diputat, es proposa uns horitzons d'estabilitat que ni de bon tros estan assegurats. El problema és que, mentrestant, s'alimenta el cercle immigració/saturació.

A més, i tenint en compte canvis polítics que s'observen a la resta d'Europa, no hi ha res que indiqui que els governs socialdemòcrates tinguin assegurat el futur. El primer i més destacat efecte d'aquesta situació és l'endureixement general de la política migratòria; en aquest sentit, algunes declaracions del primer ministre britànic, laborista, aquí serien catalogades d'"extrema dreta". Però, com ja s'ha explicat a E-Notícies, Espanya i Catalunya han decidit anar a l'inversa d'Europa.

L'augment de la inseguretat i el desordre migratori: efectes immediats

Un altre dels efectes col·laterals d'aquesta política de creixement descontrolat és l'augment de la inseguretat ciutadana. Segons les dades oficials, vuit de cada deu detinguts a Barcelona són estrangers, i més de la meitat dels presos a les presons catalanes són d'origen immigrant. La incapacitat natural de l'administració per integrar els nous residents ha generat bosses d'exclusió social que deriven en delinqüència.

L'impacte d'aquesta realitat ja es percep en la convivència diària, amb episodis de violència en espais públics, augment de robatoris i sensació de desordre als carrers. Tot i això, la Generalitat es nega a plantejar una revisió de la seva política migratòria, apostant per un model de “Catalunya constel·lació”. Això implica una redistribució de la població pel territori, encara que no hi hagi un model econòmic que justifiqui aquesta redistribució, com sí que passa al País Basc.

La trampa del PIB per càpita: més població, menys riquesa

A un nivell econòmic, les projeccions del Govern obvien una altra qüestió fonamental. En un model productiu poc productiu com el català, un creixement desordenat de la població no es tradueix en un augment de la riquesa per càpita. Al contrari, la immigració massiva en sectors de baix valor afegit ha contribuït a l'estancament del PIB per càpita, com ha assenyalat recentment l'informe del Cercle Cívic d'Opinió.

Espanya, i per extensió Catalunya, ha vist com en el que portem de segle XXI la seva renda per càpita amb prou feines ha crescut en comparació amb la resta de països de la UE-15. El creixement econòmic, diluït entre més habitants, ha desembocat en un empobriment relatiu. A més, els més perjudicats d'aquesta situació són, a banda dels joves autòctons d'extracció humil, els mateixos immigrants.

Una política de fets consumats sense debat públic

Aquesta insistència de l'esquerra catalana a assumir com a irrenunciable la Catalunya dels 10 milions es produeix sense un debat públic rigorós sobre les conseqüències d'aquesta política. Els successius governs han optat per alimentar el flux migratori sense establir filtres ni polítiques d'integració efectives. Paral·lelament a això, el creixement demogràfic no es planteja com un debat democràtic, sinó com una imposició necessària des del poder polític.