El gir estratègic de la CUP per acabar com una nova ERC

Amb la marca habitual de la casa, el final del ‘Procés Garbí’ de la CUP va estar envoltat en molts conceptes i paraules difícils. Però el cert és que la CUP va fer una cosa tan senzilla com abandonar una estratègia que no funcionava i provar-ne una altra. I l'estratègia que ara proven consisteix a no automarginar-se en nom de la “lluita anticapitalista” o coses per l'estil.

Això es tradueix en exercir com una altra institució partitocràtica més. En el cas de la CUP, hem vist canvis en la cúpula, creació d'altaveus (com ‘Nexe Nacional’), modificacions en la comunicació i aliances amb altres partits. Per motius circumstancials, aquestes aliances es concreten en ser una altra de les crosses del PSC.

En aquest context, la CUP vol vendre la idea que, des de dins de les institucions, és més senzill realitzar una transformació revolucionària, anticapitalista, socialista, etc. De passada, l'establishment li dona recorregut en ràdios, televisions i diaris, i publicita les seves habituals performances, com aplaudir la violència contra els Mossos. És a dir, que la CUP demana el seu espai i l'establishment, emparat ara pel PSC, li dona el que considera oportú.

Això explica, per exemple, que la nova cara coneguda de la CUP sigui Laure Vega, i no Laia Estrada, autora aquesta última de la frase “el PSC[d'Illa]més de dretes i espanyolista de la història”. Això no és cap sorpresa si tenim en compte que els partits que funcionen es caracteritzen per silenciar veus i buscar la uniformitat ideològica. I ara, sobre els temes importants, com l'OPA del BBVA al Sabadell, es pronuncia Vega, que ahir demanava una “banca pública catalana” al Parlament:

A la CUP, en definitiva, ara no li interessa embolicar-se una altra vegada en la pluralitat de veus i assemblees. Tot el contrari: la CUP continua amb la seva intenció d'influir en el Govern del PSC per, després, vendre aquesta influència com a determinant. També ahir, per exemple, Dani Cornellà, diputat de la CUP al Parlament, convidava el president Illa a no canviar la seva postura en matèria d'energia nuclear:

El problema d'aquesta estratègia

L'estratègia de convertir-se en un partit normal té un profund inconvenient: i és que hi ha molta competència. Tot i que la “esquerra sobiranista” diu buscar la unitat, el cert és que han de lluitar entre si per quedar-se amb una part del pastís. Perquè, deixant de banda el PSC, a l'esquerra woke catalana ara hi ha tres partits: ERC, Comuns i CUP.

A més, aquests tres partits tenen l'agreujant que competeixen per un espai polític que no només és petit, sinó que cada vegada és més petit. I és que, amb la crisi de l'habitatge, l'augment de la inseguretat i la immigració, l'esquerra catalana ja va perdre el seu moment. Novament, això no és res extraordinari: la ciutadania els va donar la seva confiança durant uns anys fins que va deixar de fer-ho.

I, pel que fa a la CUP, els anticapitalistes actuen ‘de facto’ com la competència d'ERC. De fet, la seva estratègia comunicativa és calcada: fer veure que, gràcies a la seva pressió, dirigeixen l'acció del PSC. ERC, per exemple, fa això amb el finançament singular o el traspàs de Rodalies.

En conclusió, es confirma que aquesta és una legislatura de reorganització després del vendaval que va suposar el procés. Les pròximes eleccions autonòmiques (i municipals) seran clau per depurar la política catalana.