Aquí no n'hi caben tants: l'olla de pressió de l'esquerra catalana

A Catalunya només hi ha un mercat més saturat que l'immobiliari, i aquest és el mercat de l'esquerra sobiranista. Això obeeix a l'inici del postprocés, que a més de la pèrdua de la majoria indepe també ha suposat una reorganització estructural de la vida política.

I un dels efectes més interessants d'aquesta reestructuració és la situació de l'esquerra catalana. Perquè cal no oblidar que, electoralment, l'esquerra 'woke' va caure fins i tot més que el processisme.

Aquesta presència tan variada de les esquerres a Catalunya obeeix que el procés va adoptar una forta càrrega 'progre' per diferenciar-se de la resta d'Espanya. Com es podia esperar, això només podia conduir a una situació contradictòria i tendent al conflicte.

És a dir, que no s'aconseguia la unitat ni dins de l'independentisme, ni dins les esquerres. L'efecte és palpable: la política catalana està més fragmentada que mai, amb un Parlament enrocat en blocs.

Renovacions i dards

Els primers a renovar-se van ser els de la CUP, que arrossegaven el Procés Garbí des de feia temps. En realitat, la renovació no ha passat d'algunes modificacions orgàniques internes. D'altra banda, el discurs és el mateix. Ens referim a la qüestió de l'ecologisme, el feminisme, la integració social, etc. De fet, els cupaires han creat un nou ens processista anomenat Nexe Nacional i que no és més que un altre altaveu del "nacionalisme català des de l'esquerra", com diu el seu manifest fundacional.

Per part seva, ERC està a punt de concloure la seva renovació, que per mèrits propis s'ha convertit en una polèmica d'interès públic. I tret que guanyi una candidatura unilateralista com Foc Nou, tot apunta que els republicans seguiran venent aquest combo de nacionalisme i progressisme contemporani. Tot i que el seu problema real és més aviat operatiu, és a dir, com aprofitar aquesta legislatura per remuntar la seva decadència.

I entre la CUP i ERC hi va haver la renovació dels Comuns, que va ser fa exactament una setmana. El patró va ser el mateix: advertiments al PSC (quan el PSC ha assolit les seves màximes cotes de poder), obertura de debats polaritzadors (acabar amb l'escola concertada) i crítiques a la resta d'esquerres. En aquest sentit, Jéssica Albiach va acusar totes les esquerres de formar part del “front conservador”, bé fos amb el PP o amb Junts.

Aquesta situació és curiosa si es té en compte que fa menys d'un mes diferents representants d'aquests partits es van donar cita a Girona per parlar sobre la desunió de les esquerres sobiranistes. Des de Pere Aragonès fins a Lluc Salellas i passant per Xavier Domènech o Pisarello: ningú no va faltar a aquesta cita. I ni més ni menys que van parlar de l'agenda política que havien de seguir durant la "propera dècada", segons van explicar.

Una legislatura de duels i joc curt

No és descartable que la decadència d'aquestes formacions polítiques les pugui forçar a unificar-se durant la “pròxima dècada”. Mentrestant, el més probable és que lluitin entre si per fer-se un lloc dins del cada cop més petit espai de l'esquerra catalana. El motiu d'aquesta crua competència és que, com diem, les seves renovacions ideològiques han estat un miratge.

Les tres forces insisteixen a capitalitzar els assumptes de gènere, ecologistes, socials i temes afins. Però en allò essencial del discurs no han presentat matisos o autocrítica. Només Alfred Bosch ha presentat un discurs més disruptiu en una matèria com la inseguretat, que sí que preocupa els ciutadans.

Paral·lel a això, hi ha la qüestió del votant nacionalista i del debat sobre la independència, que és el sòl del processisme. I aquí, de nou, els precedents no són bons. Quan la política catalana escora cap a la independència, les costures de l'esquerra esclaten. Encara hi ha molt votant nacionalista – ara abstencionisme – que recorda la postura dels Comuns el 2017.

Al final, tot aquest clima de desunió i conflicte ha portat a l'èxit del PSC, que s'ha beneficiat de l'atipament i l'abstencionisme. En conseqüència, aquesta legislatura serà la legislatura de mantenir-se a recer del PSC i de no semblar-ho. Mentrestant Catalunya s'enfronta a tres incògnites: l'abstencionisme, el problema de l'habitatge i el recorregut d'Aliança Catalana.