Els blocs s'enroquen al Parlament

La setmana passada es van complir 100 dies del Govern, i al llarg d'aquest temps, a les sessions parlamentàries, s'han evidenciat dues coses. Un, que Salvador Illa no hauria de tenir gaires problemes per avançar a la legislatura amb una relativa estabilitat. I dos, que malgrat els intents de “normalització institucional” i superació de l'etapa processista a Catalunya, la polarització continua instal·lada al Parlament amb dos blocs molt enrocats.

Les sessions parlamentàries de la setmana passada van demostrar aquest enrocament, que dificulta les transaccions entre partits per arribar a acords.

El govern del PSC, amb només 42 diputats de 135, ha aconseguit estabilitzar la seva aliança amb ERC i Comuns per tirar endavant els pressupostos i les lleis més importants. Però això l'obliga a bascular l'esquerra i en limita l'acostament als altres partits de l'oposició. Junts i PP obliguen Salvador Illa a escollir entre ERC i ells, és a dir, entre el continuisme amb una esquerra el model de la qual s'ha revelat fracassat i la reconstrucció d'un espai de centredreta liberal.

A l'extrema esquerra hi ha la CUP, que veu el PSC com un partit espanyolista i dretat amb què difícilment es poden arribar a acords. I Vox i Aliança Catalana, a qui el PSC, com la resta de partits de la cambra excepte el PP, ha imposat un cordó sanitari que impedeix qualsevol entesa.

Amb aquest panorama, ni el govern del PSC té marge de maniobra per explorar altres aliances més enllà de l'esquerra, ni l'oposició té prou unitat per plantejar una alternativa sòlida.

Aprofitar la divisió del processisme

L'avantatge per al PSC és la divisió manifesta a l'oposició, que impedeix qualsevol alternativa sòlida de govern. Els partits processistes són els més nombrosos de l'oposició, però competeixen entre ells per continuar sent influents malgrat les crisis internes i de confiança que arrosseguen des de fa temps. L'estratègia del PSC passa precisament per aprofitar la divisió del processisme per eliminar qualsevol alternativa independentista i, de passada, tenir dos socis potencials per negociar.

El flanc de l'esquerra és extremadament feble, ja que sumant els diputats d'ERC, Comuns i la CUP no arriben a trenta. ERC i els Comuns han trobat una escletxa per continuar sent influents com a puntal del nou govern. Però ara ja no poden tensar la corda com abans, i la CUP, en procés de reconstrucció i com a força marginal al Parlament, ja no està en disposició de condicionar res.

El PSC no amaga una certa continuïtat amb el govern anterior d'ERC i ha hagut d'accedir a les exigències d'ERC i Comuns en temes com ara el finançament singular i l'habitatge. Però la Catalunya del no a tot que s'havia fet fort en els darrers anys ja no hi té tanta influència. I a més el govern pot imposar un canvi de rumb a departaments clau com Interior o Economia.

La dreta constitucionalista també compta amb pocs diputats, vint-i-cinc, ia més PP i Vox competeixen per un mateix espai. El PP vol fer valer els quinze diputats per tenir incidència en la política catalana, però de moment només poden aspirar a liderar l'oposició. Vox, limitat pels cordons sanitaris, es conforma a utilitzar els pocs espais que té per llançar missatges simples i efectius a la ciutadania en temes com ara seguretat i immigració.

Aquesta ha estat la legislatura en què ha irromput una nova força, Aliança Catalana, que igual que la CUP està limitada pel seu nombre de diputats (només dos). Tot i així, la novetat del seu discurs i el carisma de Sílvia Orriols fa que les seves intervencions solin ser sempre les que tenen més seguiment. A l'últim debat de política general, la seva intervenció va ser la que més ínide d'audiència va tenir.

Polarització ideològica

Aquesta legislatura ha marcat un canvi radical respecte a les anteriors. D'una banda, ha desaparegut la tensió política que s'havia instal·lat al Parlament amb bronques contínues i una guerra contínua que dificultava molt l'acció parlamentària. D'altra banda, l'eix nacional que ha marcat la política catalana a la darrera dècada s'ha desplaçat a l'eix esquerra-dreta, encara que això no ha reduït la polarització.

Fins ara, amb totes les diferències, Junts, ERC i la CUP formaven un bloc compacte, l'independentista, mentre que PSC, PP, Vox i Comuns formaven un altre bloc, el constitucionalista. Ara el PSC, ERC, Comuns i la CUP formen un bloc, el de l'esquerra, mentre que Junts, PP, Vox i Aliança Catalana formen un altre bloc, el de la dreta. Encara que alguns plantegen que en realitat hi ha el bloc processista (PSC, ERC, Comuns, Junts i la CUP) i la resta de partits (PP, Vox i Aliança Catalana).

El que s'ha evidenciat aquests primers cent dies és que el PSC té la legislatura garantida si sap explotar la necessitat d'ERC i els Comuns. Però també que els blocs segueixen molt compactes i que la intransigència s'ha imposat a la transacció i ha impedit que formacions allunyades puguin arribar a acords. Això dibuixa una legislatura amb el segell d'ERC i Comuns a les grans lleis.

Tot i que només té 42 diputats, només set més que el govern en minoria de Pere Aragonès, Salvador Illa compta amb una sòlida estabilitat. La seva prioritat ara és apuntalar la seva aliança amb ERC i Comuns, i seguir amb el seu perfil baix intentant evitar qualsevol crisi de govern.