Segons la CUP, l'independentisme continua sent 'primera força' al Parlament

David Fernàndez és una de les cares més recognoscibles de l'ecosistema independentista. Exdirigent de la CUP, Fernàndez es va destacar pel seu carisma parlamentari, protagonitzant escenes com la d'anomenar “gàngster” Rodrigo Rato. També va ser molt comentada al seu dia l'abraçada amb Artur Mas durant el 9N, el 2014. A partir d'aquí, i amb la mudança de dirigents que caracteritza la CUP, es va quedar com una figura gairebé d'ordre espiritual.

Fernández, en resum, va formar part d'aquesta fornada de polítics catalans que van disparar el procés i, després, es van quedar relativament al marge del seu auge. Però ara, amb la fi de la majoria indepe, moltes d'aquestes veus tornen a escena per dir coses més o menys realistes.

David Madí, per exemple, antiga mà dreta de Mas, és dels pocs que ha fet una esmena a la totalitat del procés. La tesi fonamental de Madí és que a l'independentisme li ha faltat una orientació realista i assumir la “cultura de poder”. David Fernàndez en canvi, i tenint en compte les seves últimes declaracions, insisteix en els postulats processistes.

Blocs especulatius

En declaracions per a l'Agència Catalana de Notícies (ACN), Fernàndez ha assenyalat que "el desbordament democràtic és l'únic camí" que li queda a l'independentisme. Això està en sintonia amb la nova estratègia de la CUP, que ha posat el focus en la resurrecció de "l'independentisme popular".

Però, més que això, el que crida l'atenció de les declaracions de Fernàndez és que assenyalen que “l'independentisme, com a bloc, segueix sent la primera força política al Parlament”. Això sí, matisa Fernàndez, “sense majoria”. Si és com a “bloc” pot ser, però el cas és que l'independentisme mai ha estat més barallat que ara i, numèricament, no suma. Es tractaria, doncs, d'un bloc especulatiu o eventual.

Així mateix, Fernàndez sembla assumir que l'abstencionisme ha estat la sagnia del processisme a les darreres eleccions. “Hauràs d'anar a buscar un milió de persones que no han votat a les darreres eleccions”, explica.

El processisme i la realitat

D'aquestes explicacions de Fernàndez, destaca que no hi hagi cap anàlisi de tendència, sinó que sigui una foto fixa. Més encara venint de la CUP, que és un partit que acumula una marcada decadència electoral. I és que el que és rellevant no sembla que sigui que l'independentisme sigui la primera força “sense majoria”, sinó que abans sí que tenia aquesta majoria.

La dificultat per assumir aquesta realitat és el que agermana gairebé tots els ens processistes (sobretot a l'ANC). Perquè la fi de la majoria indepe és un canvi qualitatiu en la política catalana, no pas un parèntesi dins del procés. I el que ja resulta inversemblant per a la mentalitat processista és que la situació política actual sigui un resultat natural del procés.

Parlem, per exemple, de la constatació que mai no hi va haver unitat, que el nacionalisme va a la baixa  (més encara entre els joves) i que el desengany dels seus propis votants és màxim. Això últim és especialment cridaner. Perquè el processisme és capaç de constatar la realitat de l'abstencionisme, però no la causa més clara: el processisme mateix.

Paral·lel a tot això, hi ha el més important. I ens referim que la dècada processista no ha estat innòcua en termes de gestió política. Això explica que el PSC – i Salvador Illa en particular – hagin llançat més d'un dard en aquest sentit, parlant que el seu Govern està “aferrat a la realitat”.

I és que, per exemple, la dècada processista ha deixat buits molt destacats. Els més urgents són la sanitat, l'habitatge, la seguretat i la gestió migratòria. Tot això al marge que els governs en teoria més nacionalistes no han aconseguit que la llengua catalana pateixi un retrocés lingüístic molt preocupant.