Nova guerra entre indepes i establishment processista: ara, l'aniversari de l'1-O

El proper u d'octubre es compleix el setè aniversari del referèndum de l'1-O. El processisme tindrà llavors una nova oportunitat per odiar-se mútuament. De passada, deixarà constància que la divisió social a Catalunya s'ha infiltrat fins i tot dins el mateix electorat nacionalista.

I això en el millor dels casos. Perquè, a part d'això, les dades del CEO apunten que el sentiment catalanista cotitza molt a la baixa. El patró sociològic és més aviat inapel·lable.

El processisme va tenir un enorme suport entre els joves - precisament en l'1-O - i ara el té entre els més majors. Paral·lel a això, s'ha disparat en un 20% el nombre de joves que diu que se senten tant espanyol com català.

L'última ocasió en què va cristal·litzar aquesta decadència processista va ser a la Diada. Sense encant i enterbolida pel debat entre partits, l'última Diada va ser la que va tenir menys participació en una dècada. La coincidència és, per cert, notable: els alumnes de l'ESO presenten els pitjors resultats de la dècada en competències bàsiques en català.

Sigui com sigui, el processisme escalfa motors per estavellar-se. Així ho revelen els missatges i les invitacions dels partits processistes i dels seus satèl·lits, com l'ANC.

Les reaccions dels usuaris nacionalistes a aquests missatges han estat molt irades. I el que revelen és que entre l'electorat nacionalista ha calat una doble idea. Primer, que es va perdre una oportunitat, segon, que l'establishment processista va trair el referèndum.

“Van confessar que a l'1-O van ser de fanal”, “A veure si algun dia som capaços de celebrar una victòria”. “Commemorar una traïció”, “Algú encara recorda això amb les baralles que teniu entre vosaltres?”. Aquest és el to general dels comentaris.

Les eleccions del 12M

Aquesta situació no és més que un desenvolupament de la dinàmica electoral que es va instal·lar entre el votant indepe a les últimes eleccions autonòmiques. És a dir, l'abstencionisme. Perquè cal no oblidar que la pèrdua de la majoria independentista es deu en gran part al desengany del votant nacionalista.

A més, va ser un abstencionisme especialment rellevant perquè era un abstencionisme actiu. Fins al punt que hi havia (i hi ha) destacats columnistes i líders d'opinió que advocaven per no anar a votar. I tot sabent que aquesta actitud provocaria la pèrdua de la majoria parlamentària del processisme.

En aquest sentit, es poden destacar unes recents paraules de Bernat Dedéu en una entrevista per a The Objective. Dedéu, un dels abstencionistes més ferms, va declarar que “l'abstenció és el millor que s'ha fet a Catalunya els darrers anys”. La seva conclusió és que “el millor que pot fer un independentista és dir als seus polítics que hi ha un límit al seu cinisme”.

Efectes (incerts) a llarg termini

A llarg termini, aquest pot ser un dels factors més determinants de la política catalana. Màxim si es té en compte que, paral·leles a aquestes particularitats catalanes, Occident viu canvis fonamentals. La demografia, la immigració, la sagnant pèrdua de poder adquisitiu i l'auge de l'identitarisme polític en són alguns exemples.

De moment, el que és evident és que Catalunya encara és buida de processisme polític i simbòlic. Els esdeveniments socials són el termòmetre. Com diem, allà hi ha la Diada, la guerra entre Junts i ERC, els aniversaris o fins i tot les manifestacions antimonàrquiques.

I és que, encara que puguin ser anècdotes, són aquestes coses les que recullen el pols social del processisme. La setmana vinent, amb l'aniversari de l'1-O, en tindrem un nou exemple.