Denúncies, protestes, multes i cordons sanitaris: publicitat gratis a Sílvia Orriols

Des de quan li interessa tant Ripoll a l'establishment català? Perquè gairebé de la nit al dia hem passat de saber que a Ripoll hi havia un monestir a saber que a Ripoll hi havia una nova veu política. I, com ja va advertir Alejandro Fernández, “té carisma” i el que és intel·ligent és afrontar-la “de cara” i des del faristol.

És cert que la política catalana no s'ha caracteritzat durant els darrers anys per un sentit profund de l'estratègia. Però, en el cas de sorgiment de partits nacionalpopulistes, la política catalana tenia el precedent de pràcticament tot Europa. Tot i així, tant partits com mitjans oficialistes han optat per l'estratègia de la publicitat inversa.

Aquesta estratègia es caracteritza per dues coses. La primera és una mobilització partidista general i molt excitada contra el nou partit. La segona és que aquesta mobilització és manifestament desproporcionada a la influència real del partit en qüestió. I és que, en el cas d'Aliança Catalana, es fan cordons sanitaris i “pactes antifeixistes” contra una formació que té dues diputades, i a una de les quals, Rosa Maria Soberana, gairebé no se n'ha sentit ni la seva veu.

No pensis en un elefant rosa

Com és evident, aquesta sobredimensió mediàtica contra l'Aliança Catalana forma part de l'estratègia electoral de les formacions d'esquerres. Durant la campanya del 12M, per exemple, ERC va posar Orriols al centre quan ni tan sols tenia representació. Això es pot comparar amb el silenci mediàtic (veritablement dissolvent) que es va aplicar sobre Alhora, el partit de Graupera i Ponsatí.

A partir d'aquí, tot va ser una reguera d'accions i actituds que l'únic que feien era disparar Orriols.

Vet aquí, per exemple, la multa de 10.001 euros que li va aplicar l'exconsellera Verge per haver dit que “l'islam és incompatible amb els valors occidentals”. Això mateix ho podria dir Vox o fins i tot algunes figures del PP, però no s'actuaria de la mateixa manera. El motiu és que AC sorgeix des de l'interior del mateix negociat polític del nacionalisme català.

O també hi ha el cas dels empadronaments a Ripoll, que han mobilitzat sectors molt importants del poder mediàtic a Catalunya quan abans havien prestat a Ripoll una atenció localista o folklòrica. A més, i en el cas particular de Ripoll, crida l'atenció la imperícia estratègica dels poders fàctics, tant polítics com a mediàtics.

Cal tenir present que i) a Ripoll, Orriols ha anat obtenint suports fins a guanyar les eleccions, ii) també a Ripoll, encara digereixen el trauma dels atemptats del 17-A.

Hi va haver una època - quan Orriols no era ni coneguda - en què la premsa feia portades amb cites del líder islamista de Ripoll fent trucades al gihad. D'altra banda, el primer homenatge oficial a les víctimes per part de l'Ajuntament - en què va participar fins i tot cossos policials - no va ser fins que Orriols va arribar a alcaldessa. Així mateix, es van haver d'esperar cinc anys perquè l'Ajuntament aprovés en ple declarar persones no grates als terroristes que encara són vius.

És a dir, l'establishment polític ha comès un error tan elemental com no adonar-se que la política municipal té lleis pròpies i intransferibles. Tot i que el cas de màxima imperícia estratègica amb Orriols el vam veure la setmana passada, quan diferents grups d'esquerra, afins a la CUP, van anar a protestar fins a l'únic feu electoral que té Orriols a tot Catalunya. És a dir, es va donar la situació d'un partit polític que va aconseguir un testimonial 3,84% dels vots anant a vandalitzar la seu del partit guanyador de les eleccions.

Junts i el cordó sanitari: potser ets tu que quedes fora

D'altra banda, el cordó sanitari no té cap utilitat en un context de polarització com aquest. A més de figures com Alejandro Fernández, això també ho ha explicat Xavier Torrens, professor de la UB, que ha adquirit força notorietat per escriure un llibre sobre el fenomen d'Orriols. El professor Torrens va qualificar "d'inoperant" el cordó sanitari i va insistir que la solució són “polítiques públiques amb impacte social que abordin seriosament la política migratòria i la inseguretat”.

És per això que no sorprèn que el primer partit a demanar un replantejament del cordó sanitari a AC hagi estat Junts. En l'últim debat de política general, Aliança Catalana en va tenir prou amb presentar la proposta de reactivar la Declaració Unilateral d'Independència (DUI) per retratar Junts, que es va haver d'abstenir. És a dir, dues diputades van aconseguir amb una proposta purament ideològica desestabilitzar un cordó sanitari de 107 diputats.

El que no semblen advertir les estructures de poder és que discursos com el d'Aliança Catalana es construeixen deliberadament a la contra de l'establishment. Això és el que explica que AC tingui connexions insospitades amb algú com Javier Milei. Han estat ja diverses les figures d'AC les que han defensat amb vehemència posar fi a les subvencions a la premsa i fins i tot als mateixos partits polítics. És a dir, que Aliança Catalana parla un idioma propi.