Per què sembla que no funcionen els plans de xoc del Govern contra la inseguretat

El PSC va arribar al Govern amb una retòrica una mica enverinada, però no gaire, contra el processisme. En les seves primeres intervencions, el president Illa va parlar de tornar al “principi de realitat” o de “tocar de peus a terra”. Després, la resta va arribar per afegitó: retornar el lideratge econòmic a Catalunya, fer infraestructures, etc.

I un dels grans eixos que el PSC no va tenir més remei que adoptar va ser el de la inseguretat. Eren aquells mesos en què va esclatar la situació a Calella i l’exconseller Elena parlava de “percepcions” alimentades per “l'extrema dreta”. Els socialistes sabien que aquest discurs era un tret al peu i, per tant, van endurir el discurs.

El Govern va posar en marxa la idea de “qui la fa la paga”: més Mossos, més jutjats i molts operatius particulars (el de les armes blanques, per exemple). I ara ja ha passat prou temps per començar a jutjar-ne els resultats. El balanç, com era previsible, no és extraordinari. Els motius són que no s’han tocat els factors fonamentals; i més important encara és entendre que això escapa a la capacitat del Govern.

Com estem?

El reguitzell d’episodis d’inseguretat de tota mena no s’ha aturat, i el més preocupant és que observem una escalada en la gravetat del crim. Les dades més actualitzades ho constaten. Entre gener i mitjans de març tenim 29 apunyalaments (5 morts) i 11 tiroteigs (5 ferits i 2 morts). Aquestes dades no comptabilitzen l’estiu, que ha estat especialment dolent amb desenes d’apunyalaments i diversos morts més.

D’altra banda, no cal oblidar que la multireincidència - la seva impunitat - roman intacta. Els episodis kafkians de delinqüents estrangers que acumulen desenes i desenes de delictes continuen. Ahir mateix, l’alcalde Albiol explicava el cas d’un detingut amb 40 antecedents; però és que, pocs dies abans, va explicar un altre cas de 60 antecedents; i així successivament.

Tot i això, sens dubte, el més preocupant és que s’observa una escalada en la gravetat qualitativa dels delictes. Això obeeix a diversos factors, entre ells la impunitat dels okupes (creen “zones de confort criminal”) i el narcotràfic. Això explica el creixement del 23% dels tiroteigs, que respon fonamentalment al tràfic de drogues.

I, tot i que hi ha millores significatives en alguns àmbits (robatoris, per exemple), Catalunya arrossega una altra xacra d’inseguretat. Ens referim al creixement de les agressions sexuals, que el director de l’Hospital Clínic va qualificar "d'autènticament demencial". Aquest és un problema clarament estructural i que no es pot imputar al PSC, i la prova és en l’augment sostingut de la violència sexual en una dècada. Mentre que, fa deu anys, teníem de l’ordre de 8.900 delictes, ara ens movem en la franja dels 22.000

Un problema estructural

El problema de la inseguretat és multidimensional per partida doble i gairebé totes les anàlisis deixen alguns factors fora. Ara bé, per al cas català i espanyol, es poden assenyalar dos factors innegociables. Un és el creixement demogràfic massiu, l’altre l’escassa contundència de la llei.

Pel que fa a la llei, els experts han deixat clar per activa i per passiva que problemes com el de la multireincidència obeeixen a la laxitud del redactat. Això és el que explica (i no la manca de mitjans) que la multireincidència en llocs com Barcelona arribi a nivells paròdics. L’alcalde Albiol ho deia ahir mateix a propòsit del detingut amb 40 antecedents: encara que posem 10.000 policies més, la llei permet aquesta situació.

Això darrer és clau per una raó: el Govern - aquest o qualsevol altre - té poc marge de maniobra. Les reformes legals d’aquest calat només es poden fer a través del Congrés dels Diputats. Si no es fa és perquè al PSOE li sortiria massa car obrir aquest meló amb socis com ERC, Sumar o Bildu, que ja van votar en contra de reformar el Codi Penal.

Finalment, tenim el factor més espinós i incòmode per a un polític: la immigració. No és que la immigració dispari per si mateixa la delinqüència, sinó que la concentració poblacional excessiva provoca desordres a tots els nivells, començant per la inseguretat i acabant per l’habitatge. Això és una cosa que es pot comprovar en països com França, Alemanya, Bèlgica o Suècia.

Novament, la immigració és un factor que el Govern no pot controlar en la seva totalitat. Tot i que, en aquest cas, el PSC sí que aplaudeix i promou ‘la Catalunya dels deu milions’, a diferència, per cert, d’ERC i CUP. Per tot plegat, no és d’esperar un control profund i significatiu del problema de la inseguretat en els pròxims anys.