Illa s'enfronta al seu primer gran examen de la legislatura

Avui és el debat de política general al Parlament, l'equivalent al debat de l'estat de la nació al Congrés dels Diputats. En aquesta ocasió, el debat és especialment destacat perquè les eleccions autonòmiques van deixar un panorama polític inèdit a Catalunya. Enfonsament de l'esquerra woke, fi de la majoria processista, enorme creixement del PPC i la irrupció d'Aliança Catalana.

Aquest debat serà especialment rellevant per a Salvador Illa, que ha heretat una Catalunya fragmentada a diversos nivells i amb problemes socials de primer ordre. És per això que avui sentirem parlar d'habitatge, inseguretat, immigració i llengua catalana. De passada, cada partit aprofitarà per donar recorregut mediàtic al seu relat.

El més important serà la lluita per liderar l'oposició. La setmana passada Puigdemont va renunciar la setmana passada a ser formalment el cap de l'oposició i això obre diversos fronts. Tant des de l'unionisme com des del constitucionalisme, Illa haurà de respondre al marcatge que li faran (gairebé) tots els partits polítics.

El buit de Junts que intentarà cobrir Orriols

En teoria, Junts hauria de ser la veu de l'oposició. Però amb Puigdemont a Waterloo, captiu de la seva pròpia llei d'amnistia, i un Batet que no dona la talla, els juntaires perden el seu avantatge com a segona força. Com a molt, Puigdemont pot fer rebequeries telemàtiques contra Illa, que s'acaben dissolent pel seu escàs impacte real.

Això dona via lliure a Sílvia Orriols, que no troba ningú dins del Parlament que faci ombra al seu maximalisme nacionalista. A més, el cordó sanitari que hi ha sobre Aliança Catalana només serveix per donar més visibilitat indirecta a Orriols. El problema a mig termini que té Junts no és la competició electoral amb el PSC, sinó amb Aliança Catalana.

Un PPC i Vox forts

Pel costat constitucionalista, Illa també hi ha l'oposició de PPC i Vox, que han acabat en un discurs molt similar. Tots dos partits posen l'accent a la inseguretat i als efectes del desgovern processista. La diferència entre tots dos és la contundència amb què Vox assenyala la immigració irregular.

Així mateix, el líder del PPC, Alejandro Fernández, ve molt reforçat pel seu enorme creixement a les eleccions autonòmiques. Després d'una travessia d'anys pel desert, Fernández té ara la legitimitat per ser el referent de l'unionisme a Catalunya. Màxim quan la direcció del partit va intentar maniobrar per treure Fernández de l'equació.

Per la seva banda, Ignacio Garriga té la seguretat que ha trobat un sector social a Catalunya que el recolza sense fissures. I és que, a més de no perdre cap diputat al 12M, Vox va guanyar 30.000 vots. Això explica que el partit mantingui la línia que va seguir en campanya: crítica a la immigració irregular i a l'augment de la inseguretat.

Comuns i ERC: submissió discreta

Pel costat 'woke', ERC i Comuns només han de mantenir un perfil baix i intentar que se'n parli el mínim.

Per la part republicana, el partit està immers en una guerra interna que el converteix en un partit a 'stand by'. A més, tot el seu discurs sobre seguretat, habitatge o immigració ha caigut com un castell de cartes. Si no van forçar la repetició electoral és només perquè corrien el risc de convertir-se en un partit residual.

Els Comuns viuen una situació semblant, però més accentuada. El partit va obtenir el pitjor resultat de la seva història i això els ha convertit en un apèndix del PSC. El marge de maniobra és nul i només poden simular un poc d'oposició en temes com l'ampliació de l'aeroport o la lluita contra la inseguretat.

La CUP: els antisistema inutilitzats

Finalment, hi ha la CUP, que no se'n sortirà del guió habitual de maximalisme antisistema. La diferència és que ara no té la clau de govern, que era l'únic que els lligava a la realitat política fàctica. En aquest sentit, el PSC estarà tranquil: els anticapitalistes no representen cap perill.