Una reivindicació més o menys canyera de Salvador Illa

Per sort, Salvador Illa no és un home divertit. I si ho fos, ja tenim coberta la nòmina de graciosos; per no parlar de la nòmina de talibans, que entre els que deportaran 100.000 persones o baixaran els lloguers a crits ja no hi ha lloc per a cap il·luminat més a Catalunya. A dia d'avui, ser escèptic consisteix a passar olímpicament dels miracles polítics.

A Illa se li retreu que es reuneixi amb els okupes al matí i amb els propietaris a la tarda. Pot ser. Però caldria diferenciar entre fer això per maquiavel·lisme cutre (a qui voldria enganyar? als presidents d'escala?) i fer-ho perquè això existeix.

Vull dir: hi ha una diferència clara i diferent entre la Catalunya realment existent i la Catalunya dels lladrucs partidistes. Políticament, això converteix la regió en el lloc del món més divertit, és a dir, perillós. I és que, per bé, però també per mal, a Suïssa no passa res, i allà que s'ha domiciliat tota la fauna exprocessista. Tal com baixaven el puny agafaven el seu punxet de la fondue.

És aquí quan les maneres lliscants de Salvador Illa, com de manso professor de religió, deixen de ser una qüestió procedimental i passen a ser una qüestió fàctica. Perquè, què volen que els digui? A mi em sembla sensacional que Illa s'hagi reunit amb Òmnium Cultural, però també amb Societat Civil Catalana; que es vegi amb Pujol i després amb el Rei; que es faci una foto amb el xiringuito nºx i després es feliciti el Nadal amb Fainé. La política és unir contraris, que diria Ortega. I a Catalunya, donar bé l'hora ja és un mèrit.

Les virtuts del contrast

I després hi ha una altra cosa que, en fi, ja es podrà fer missa en arameu, però és innegable: a excepció de l'amnistia, per ara Illa no ha torejat ningú ni amb el tema de l'habitatge o de la inseguretat. Com un campió, jo m'he menjat diversos plens del Parlament i donc fe que Illa no ha promès solucions màgiques. Tot al contrari: les seves referències a la “realitat” i a l'absència de “varetes màgiques” han estat constants. Després de gent tan inversemblant com Torra o Puigdemont, això és gairebé un afrodisíac.

Quan jo el vaig sentir dir al primer o segon ple que el seu seria un Govern aferrat al “principi de realitat” ja em vaig donar per satisfet. Cal recordar que venim de Puigdemont i les seves repúbliques nanomètriques, de Torra i les seves èpiques de lladró, d'Aragonès i la seva capseta de música amb la inseguretat i les “percepcions”? Un pot no ser del PSC - que és un partit que a mi, personalment, em desperta una modulació molt particular del badall -, però això no significa que no es pugui apreciar el contrast cromàtic.

Jo també preferiria tenir Alejandro Fernández de president i auditant xiringuitos, però els miracles a Lourdes. Després de la dècada processista - que per cert és clavada a una estafa piramidal - ningú no podia esperar un govern èpic. Tocava el vaticanisme del PSC. Perquè cal no oblidar que, en aquest precís instant, Catalunya encara escolta a quant puja la factura de la darrera dècada. Sense anar més lluny, aquest mateix dijous, un servidor explicava que els resultats de matemàtiques a les escoles catalanes són més o menys els que traurien al zoo.

Tot això no implica que Illa aixecarà Catalunya. El jesuïtisme arriba fins on arriba. És com aquesta malaltia rara que et porta a no sentir dolor: sona bé, però és extremadament perillosa. L'anestèsia no cura. Aquest és el gran drama dels que van a la política amb bones intencions. Però almenys hem centrat la pilota.

Informe de danys

Els espanyolistes, en resum, se l'han d'embeinar perquè el cas és que aquí hi ha una part important de la població que és nacionalista, a més d'insofrible a temps parcial. I els turboindepes que la hi embeinin doblement perquè no tot Catalunya és com un poble de Girona. De fet, i amb la inestimable ajuda de la demografia, cada cop s'assembla menys a un poble de Girona.

I a tot això, que els indepes no s'oblidin d'una cosa molt important: sou vosaltres als qui us han enganyat, així que al racó de pensar. Teniu molta realpolitik de pair. Que de la mateixa manera que us vau encomanar al sanedrí processista ara us encomaneu a Orriols. I amb raó, perquè Orriols va de debò; un unionista intel·ligent segueix la pista a Aliança Catalana, no a Junts.

Riscos amb Illa? Bé, els habituals. És a dir, estructurals, de cicle. Caldrà veure si totes aquestes concessions (immigració, hisenda, etc.) es consumeixin. En aquest cas, un futur Govern nacionalista disposaria de més recursos per embolicar-la. El que és segur és que a grans trets, a brotxa grossa, els indepes han perdut aquest darrer cicle i el Govern Illa ha vingut a donar fe de la sepultura. El temps dirà si n'hem enterrat un que era viu.