La Divisió Panoli i el risc de la Divisió Panzer

S'acumulen els indepes emprenyats. No és una bona notícia per dues raons. Una és una raó conductual i una altra una raó ambiental.

La raó conductual és aquesta: que un independentista perillós és un processista desenganyat. El que fa perillós ara un independentista és precisament el seu emprenyament, cosa que és perfectament evident. No és la il·lusió, el lliri a la mà o tenir raó el que fa que un projecte polític tiri endavant. Més aviat, és la supervivència i la fredor.

La raó ambiental és aquesta altra: que les circumstàncies semblen – aquí només hi ha aproximacions – disposar-se de tal manera que poden fer que la raó conductual tingui força. Sembla un joc de paraules, però és pur Maquiavel (el de veritat, no la fantasmada que es creuen a Podemos). O sigui, que el bon polític és aquell la virtut del qual (força) el porta a mantenir-se ferm davant l'innegociable caprici de les circumstàncies i, si escau, aprofitar-les (“fortuna”, que deia Maquiavel).

Quines circumstàncies són aquestes? En essència, també en són dos. Una és que fa olor de mort a la Unió Europea: els identitarismes polítics escalen posicions, l'economia real cada vegada va pitjor (joves, habitatge, poder adquisitiu, etc.) i la tensió migratòria s'acumula. L'altra és que està en marxa un procés de federalització d'Espanya que reforçarà les capacitats operatives de les comunitats autònomes.

Virtuts del pessimisme analític

Doncs bé, donarem forma al pessimisme: Quin panorama tindríem a Espanya amb uns indepes autèntics a Catalunya, una Generalitat més poderosa i la dissipació de la UE de fons? Perquè no s'ha insistit prou en alguna cosa: que el fracàs del projecte processista es deu senzillament a la indescriptible ingenuïtat de la classe política catalana.

I això, és clar, no és particular de la classe política. De fet, només és el reflex de la societat catalana: superioritat moral, ganes de gresca i enveja. Només una interiorització progressiva de l'enveja pot explicar que des de Catalunya s'hagin fet caricatures d'Espanya de dimensions gegantines; per no veure, no van veure ni que Espanya a lo tonto porta dreta centenars d'anys i ha estat una de les nacions més determinants del món modern.

A més - ho sé per pròpia experiència - presenten una al·lèrgia visceral a qualsevol comentari que posi al centre la realitat i no no sé quina parida democràtica. Si m'aturo a pensar-ho, només conec tres noms d'indepes que no donen aquest perfil de panolis: David Madí, Bernat Dedéu i Santiago Espot.

Què vull dir? Doncs això: que a nivell ideològic, la candidesa processista es recolzava sobre una realitat material molt clara: el confort. Això explica que tot el procés tingués una aura lúdica, com de passerells que descobreixen que hi ha els serveis secrets, l'exèrcit i la sang. En aquest sentit, sempre em va semblar molt encertat aquell llibre que va escriure Albert Soler, destacat columnista crític amb el procés, i que portava per títol Estàvem cansats de viure bé.

Instint de realitat a Orriols

Però i si això no dura? I si efectivament hi ha un empitjorament real de les condicions materials? En aquest cas, Espanya ja no podria comptar que els indepes presentarien batalla amb la Divisió Panoli. Ben al contrari, podria ser una divisió Panzer en versió catalana. O sigui, tots aquests centenars de milers de persones però amb gana i alguna cosa a perdre.

A mi em va entrar una cosa semblant a la por quan vaig sentir Orriols criticar la república de vuit segons de Puigdemont. Una periodista, del nom de la qual no em vull recordar, li va retreure a Orriols que digués que Puigdemont no havia aconseguit suports internacionals. I què va respondre Orriols? “És que en vuit segons és difícil aconseguir suports internacionals”, va dir, davant la cara de babau de la periodista, que realpolitik li deu sonar a nom de colònia.

O és que algú es creu que les constants mostres de suport d'Orriols a Israel són una anècdota? O és que els anglesos no donarien suport a Catalunya per fotre Espanya amb Gibraltar si fos el cas? ¿Ningú no recorda que hi ha una tensió natural entre Espanya i Holanda?

Es gira la truita de panolis

I parlant de panolis: podria ser Espanya la que fes el panoli en un context de dissolució de la Unió Europea. És a dir, insistir en la socialdemocràcia i els 27 mentre tens AfD guanyant espai a Alemanya i una segona volta a Francis entre Le Pen i Mélenchon (2027, agafin crispetes). I no sé si ens en recordem, però Geert Wilders va guanyar les eleccions a Holanda fa menys d'un any.

Per acabar, també caldria recordar dues coses. La primera és que el problema català és cíclic. La segona és que, davant d'aquest problema, Espanya té una situació formalment molt més difícil. Perquè com que és un problema cíclic, quan Espanya guanya un assalt, en realitat només guanya temps. A Catalunya, en canvi, en té prou de guanyar una vegada.