Pantalles o cal·ligrafia

Quan es parla de com ensenyar a l'aula, n'hi ha que asseguren que les classes amb un ordinador per alumne són l'avantguarda i el futur, que no hi ha marxa enrere. És cert que les noves tecnologies envaeixen el nostre progrés, però no per això es justifica la digitalització total del nostre ensenyament.

El nostre cervell segueix idèntic al dels nostres avantpassats del Paleolític, al dels primers sapiens de fa més de 300.000 anys. L'única cosa que ha canviat no és la nostra intel·ligència, és la nostra tecnologia. Un ase segueix sent un ase per més pantalles que tingui al seu voltant. Per tant, i primera premissa, intel·ligència i tecnologia no són el mateix.

La segona ens l'ofereix la neurobiologia, que sí que utilitza potents ordinadors en les seves investigacions. Tot i això, aquesta ciència no creu oportú que cada alumne visqui entabanat davant d'una pantalla personal a l'aula. Gràcies a la neurobiologia sabem que la mà ocupa un volum de neurones enorme al nostre cervell, més que cames i tronc junts.

Quan un alumne anota l'escoltat, copia un esquema o passa uns apunts a mà, estimula un nombre tal de neurones que sense adonar-se raona, pensa i memoritza el que està observant, cosa que un clic a l'ordinador no desenvolupa. Aquest fet tan simple i demolidor ha xocat amb molts experts en educació. Durant una conversa que vaig mantenir el 23 de novembre del 2011 al Parlament de Catalunya amb el conseller d'educació de la Generalitat de Catalunya, el senyor Ernest Maragall, es va veure clar el que passava.

Maragall defensava a ultrança el projecte d'un ordinador per alumne, l'anomenat 1x1, on Maragall confonia la societat de la informació amb la del coneixement. La informació creix cada dia exponencialment per Internet, però la capacitat de coneixement d'un individu no ho pot fer així. L'excés d'informació sense criteri es converteix en un escombriaire de mentides.

A més, un alumne, per molt ben informat que hi sigui, pot ser un autèntic ignorant si es creu tot el que llegeix per la xarxa. Internet ens ofereix una gran possibilitat educativa, sí, però també una gegantina oferta deseducativa. Les TIC no eduquen automàticament els alumnes, sinó que els docents educats són els experts en això.

Si el que volem és la igualtat entre tots els alumnes, immigrants o no, el que hem de fer és que tothom sàpiga tant com els docents perquè l'escola esdevingui un ascensor social real. En cas contrari, i deixant-los lliures amb el seu portàtil, s'enfrontaran a informacions sense criteri, sense parar esment a qui sí que posseïa informació contrastada, el docent. La igualtat de què Maragall parlava va quedar extirpada, ja que els coneixements del professor no eren mai transmesos als seus escolars, i sense coneixements les proves PISA van continuar baixant.

El pedagog Gregorio Luri va escriure, un cop al bloc, que les grans empreses de noves tecnologies tenen interessos comercials en l'educació, és obvi, però això no significa que tinguin interessos educatius.

Potser el més pervers del 1x1, i que Maragall no va voler acceptar, va ser que no existia cap país que hagués aplicat aquesta tecnologia amb èxit, com a màxim hi havia un parell d'experiències locals que al final van demostrar ser fallides. Una ho va ser en un centre de Suècia pels anys noranta i l'altra al High School of Liverpool de Nova York el 2007. Totes dues van ser abandonades per falta de resultats positius i per l'aclaparadora força dels negatius, els alumnes es distreien massa amb el seu propi ordinador.

Les TIC, o noves tecnologies, han de ser una eina auxiliar, sí, però no el fonamental en l'educació. L'octubre del 2016 el psiquiatre Manfred Spitzer, que investigava els efectes de les tecnologies digitals a l'educació, declarava davant dels mitjans que els mòbils i els ordinadors dificultaven clarament l'ensenyament. Sota evidències científiques, i no pas opinions, el doctor Spitzer demostrava que l'ús d'aparells digitals endarreria la maduresa de nens i adolescents en impedir-los concentrar-se i aprendre.

Tot i això, la LOMLOE del 2020 va continuar defensant la digitalització de l'aula. En paraules de la ministra d'educació, Isabel Celaá, i en un tuit del 23 de novembre del 2020, va dir que la digitalització facilitaria el canvi de paradigma educatiu, transformant els espais en hiperaules interactives, obertes i diàfanes.

Spitzer, i després de recollir proves, va demostrar que la introducció de la tecnologia digital perjudicava greument l'aprenentatge escolar. La psicòloga Aino Saarinen deia que la digitalització del sistema educatiu a Finlàndia estava causant el declivi dels seus resultats a PISA. I finalment, el pedagog Gregorio Luri, al seu llibre L'Escola no és un Parc d'Atraccions, demostrava que el projecte 1x1 estava darrere dels resultats negatius en català, anglès, espanyol i matemàtiques.

I cal afegir un estudi del MIT on els alumnes que feien servir ordinador a classe obtenien pitjors resultats en els seus exàmens. La millor manera d'adquirir coneixements no és a través de les eines digitals sinó a través de la redacció d'anotacions, del treball amb un professor docte i de la lectura de qualitat.