E-Noticies Realisme polític per a catalans: com introduir-se
Cert lord anglès va dir que l'imperi britànic no tenia aliats, només interessos circumstancials
Nota: totes les nostres oracions estan amb els nostres compatriotes valencians. Després de la tragèdia, el seu sentit de la comunitat és commovedor. Aquest article ja estava redactat abans dels dramàtics fets. En cap sentit no s'entengui com una frivolitat, ateses les circumstàncies. Serveixi de fet per destacar la intranscendència de les paraules davant les pales.
---
La complexitat és càlida; allà sempre hi ha lloc per a la imaginació i l'acomodament dels prejudicis; tota classe de teories xipollejant en un fang calentet de teories. Perquè si alguna cosa no falta a ningú són raons. Hi ha casos que toregen amb el desequilibri psíquic. No, però és que aquí el comunisme va fallar perquè ...
La simplicitat, en canvi, no és còmoda. Sobretot quan ets idiota. Caldria considerar la possibilitat que la força més gran de l'univers fos el matrimoni entre el diccionari i el desig de tenir raó, que és el que agermana els huns i els haltres.
La simplicitat, dèiem, no és còmoda per un motiu: i és que obliga a adaptar-se a la realitat de la cosa i no al revés. És com jugar als dards: és el dard el que va cap a la diana, no la diana la que va cap al dard.
No hi ha cap mèrit a ser idealista | Europa Press
En el cas dels catalans processistes, la situació exigeix mesures immediates. No podem permetre que diversos milions de persones visquin encara en un món paral·lel d'hipercomplexitat; és com si ara els aragonesos comencessin a caminar d'esquena. Cal tallar-ho d'arrel. A més, el cabreig de molt català indepe, que se'l menja amb patates i el seu bon abstencionisme electoral, no pot ser mai sa.
Per això, presentem ara uns fonaments bàsics de realisme polític. Amb vocació terapèutica, es recomana una teràpia de desintoxicació. Així que queda prohibit començar que el franquisme, que al 1.714 no sé què, que la sensibilitat democràtica o que el jutge Marchena
1. Això va de força
Que la força t'acompanyi. Si ho diu el Mestre Yoda, a tots ens fa gràcia, però si ho diu (si ho fa) Pedro Sánchez, que et voti Txapote. En política, en fi, la força és la manifestació mateixa del seu exercici. Les eines seran múltiples, però totes es manifesten mitjançant la força. I què és la força? Fer efectiu el que sigui; i passa que la política només tolera el que és efectiu.
Això té dos ensenyaments derivats. La primera és que cada moment permet unes maniobres i només aquestes maniobres (Jordi Pujol n'és un bon exemple). La segona és que assumir el protagonisme de la força educa els posats polítics, com el cigar educa l'economia de moviments.
2. Unitat d'acció
O estem a bolets o estem a Rolex, però el que no pot ser és que l'independentisme català sigui com la nevera de totes les causes socials. Una república social, feminista, democràtica, integradora i ecològica. Bé. Però si comenceu per tenir la república? Primer la casa i després els mobles. Si no, doncs el que ara teniu: quantitat de mobles sense saber on col·locar-los. O encara pitjor: molts mobles i molt diferents.
Quina mena d'unitat d'acció hi pot haver entre la CUP, que vol una mena de república soviètica amb romesco, i Junts, que vol seguir robant amb calma, tenir una administració petita i eficaç i construir palaus de l'òpera?
La unitat dacció no és voluntària | Europa Press
3. El moment zero o el moment penal
Abans hem assenyalat que cada moment permet unes maniobres i només aquestes maniobres. Sí. Però no és només una qüestió quantitativa, sinó també qualitativa. I en un projecte com una secessió hi ha uns moments en què se suspèn la lògica política habitual (en el nostre cas, el porno democràtic) i mana la lògica del resultat. Tots ensenyen les seves cartes i qui guanya, doncs ha guanyat.
El moment zero té dues característiques: la solitud i la irreversibilitat. Si la ouija de la força ha convocat l'esperit diabòlic de la política, estàs sol, xaval. Depens de les teves cartes i de la precisió dels teus càlculs. I pel que fa a la irreversibilitat: un cop entres en un moment veritablement polític, només pots acabar sortint, però sempre per una altra porta diferent per on has entrat. No hi ha marxa enrere.
Simplement, no es pot desafiar un Estat i no esperar resposta. Tot el confús embolic que ara tenim amb l'amnistia i el desengany processista és el resultat de quedar-se a mig fer.
La realitat política és d'una determinada manera | Europa Press
4. La pena no convoca (i molt menys tenir raó o no)
No, ni Europa us deu res, ni les “democràcies” no estan o deixen d'estar amb vosaltres. Cert lord anglès va dir que l'imperi britànic no tenia aliats, només interessos circumstancials. Doncs això. I, sí, confirmem: a les cancelleries estrangeres els importa entre poc i gens el folklore de Puigdemont, de la guerra de successió i de si es parla més o menys català al carrer. Si alguna cosa té bona l'horror de la cruesa política és que tot dins d'ella és diàfan.
Més notícies: