El mirall de la realitat econòmica i social de Catalunya: el PIB per càpita

Si una cosa està clara és que la comptabilitat nacional (macro) no té per què reflectir la realitat econòmica i, encara més, la realitat del carrer. Això s'ha fet més evident que mai amb la recent publicació de The Economist, que va posar l'economia espanyola com la millor del món. La publicació del setmanari britànic era un exercici paradigmàtic d'anàlisi a través de la comptabilitat macro (deute, atur, indicadors borsaris, etc.).

Però com deia l'economista José García Domínguez en una recent columna, l'Espanya prèvia al crac del 2008 també hauria estat un èxit segons aquesta anàlisi. A E-Notícies també hem donat compte d'aquest desajust entre el triomfalisme macro i la realitat diària. El coet econòmic de Sánchez té pocs passatgers.

El model econòmic

El fonament d'aquest desajust està en el model econòmic. Es tracta d'un model que necessita grans saldos migratoris per cobrir un mercat laboral de molt volum i baixa productivitat. De fet, el creixement del PIB espanyol es deu al creixement de l'ocupació (coberta majoritàriament per estrangers) i al consum públic.

Aquest model dispara el PIB agregat, però no així el PIB per càpita. Juntament amb una política monetària expansiva que dessagna el poder adquisitiu, la concentració poblacional també dispara la inflació pel costat de la demanda. L'exemple paradigmàtic - i que venim explicant a E-Notícies des de fa mesos - és l'habitatge, que reflecteix les dinàmiques de concentració demogràfica.

Per tot això, ens trobem realitats estadístiques contradictòries i que reflecteixen aquest desajust entre la realitat de l'Excel i la realitat de la butxaca. I és que, al mateix temps que el creixement del PIB espanyol és extraordinari, Eurostat mostra que Espanya és el país amb major risc de pobresa de la zona euro. Això discorre de manera paral·lela a la inflació en béns inelàstics, com l'alimentació o l'habitatge.

El cas amplificat de Catalunya

Dins d'aquest procés trobem el cas particular de Catalunya, que sempre té l'interès de reflectir de manera ampliada les dinàmiques socials de l'època. En el cas de la reducció del PIB per càpita, les últimes dades de l'INE reflectien que des del 2017 Catalunya té el pitjor creixement de tota Espanya. En aquest context, el procés, amb la seva desatenció de les problemàtiques reals, ha actuat com un potenciador d'aquestes dinàmiques d'empobriment.

Entre 2017 i 2023, la mitjana espanyola del creixement del PIB per càpita va ser del 23,1%, mentre que a Catalunya, que està a la cua, va ser del 18,7%. Això remarca altres dues tendències paral·leles. La primera és que Madrid continua agafant avantatge a Catalunya, i la segona és que Catalunya va reduint la seva tradicional riquesa si es compara amb la mitjana espanyola.

A més, cal destacar un efecte agreujant de les dades comparades. I és que observem que la resta de comunitats riques, tot i que tampoc han crescut gaire, superen igualment Catalunya. És a dir, que Catalunya s'ha quedat enrere competint amb rivals que no han tingut un rendiment extraordinari, a excepció de Madrid, que s'erigeix en l'horitzó com la pròxima gran urbs amb la qual Espanya competirà en el context global.

Deixant de banda la ineficàcia de la dècada processista, Catalunya retrocedeix posicions en el PIB per càpita perquè amplifica els punts negatius del model econòmic i social. La joia de la corona és la “Catalunya dels vuit milions”, que no ha pogut assumir el creixement demogràfic de manera orgànica. En aquest sentit, Barcelona exerceix un paper fonamental, captant cada vegada més població. I d'aquí que torni a tenir el lloguer més car d'Espanya, amb 23,1 euros per metre quadrat.

Pel que fa a la població treballadora estrangera, Catalunya és un veritable focus de mà d'obra. Un informe del Departament d'Empresa de fa uns pocs mesos assenyalava que, després de la pandèmia, el 92,1% de l'augment de l'ocupació a Catalunya es devia a “persones nascudes a l'estranger”. Això pressiona per baix l'oferta de mà d'obra, mentre que per dalt ho fa el pol de Barcelona com a atractiu internacional per a activitats d'alt valor afegit (els famosos “expats”).