Les dades que deixen en dubte a l'economia espanyola (i com afecta a Catalunya)

El PIB espanyol creix força més que l'alemany o el francès, el Gobierno presumeix de controlar millor que ningú la inflació i el mercat laboral està pletòric. Amb una sospitosa similitud amb allò de l'expresident Zapatero que “potser Espanya tingui el sistema financer més sòlid de la comunitat internacional”, el president Sánchez diu que l'economia espanyola “va com un coet”. Sembla que només hi viatgen els pilots.

Si la població rep amb indiferència les dades macroeconòmiques és perquè no l'afecten. Al contrari, segons com, celebrar aquestes dades té una duplicitat sàdica. Els indicadors que sento a la premsa, raona un ciutadà, són extraordinaris, però jo vaig a pitjor. Un raonament que sobretot fan els joves, que a tots els efectes han estat deixats a la seva sort. Això, per cert, explica sense gaires complicacions que els joves votin a la dreta identitària.

Sigui com sigui, aquest desajust entre el nivell macro i el nivell micro també es pot quantificar. I la setmana passada era notícia que Espanya ja és oficialment el país de la zona euro amb un risc de pobresa més alt. Grècia pot estar tranquil·la llavors. Després de molts anys mantenint aquest trist rècord, el país hel·lènic l'hi cedeix a Espanya i a la seva economia “coet”. A Catalunya, la situació és idèntica.

Un panorama preocupant

La taxa AROPE és un indicador europeu que va ser introduït el 2020 i que està considerat com un dels més exhaustius per analitzar la pobresa. Amb tres components principals - ingressos baixos, privació material severa i baixa intensitat de treball a la llar -, la taxa AROPE permet fer un dibuix molt fidel de la pobresa.

Segons l'última actualització d'aquest indicador, amb un 27% Espanya és el país amb més risc de pobresa entre la població de la zona euro. Fora de la zona euro, només ens superen Romania i Bulgària. Com sempre, les causes són àmplies i estan relacionades entre si. Si acudim a l'origen, però, en podem destacar dos: el model econòmic (baixa productivitat i necessitat d'immigració) i la inflació.

Un creixement de bony

Pel que fa a l'ocupació, la conclusió és que es tracta d'una millora quantitativa, de les que agraden als despatxos del Ministeri d'Economia: més persones que mai treballant i cotitzant. A partir d´aquí, hi ha la realitat.

De l'enorme creació d'ocupació que va reflectir la darrera Enquesta de Població Activa (EPA), el 65% va ser al sector públic i en sectors de baix valor afegit. Això es tradueix en una ocupació de bony, de baixa qualitat i majoritàriament coberta per immigració. Cosa que, alhora, provoca desordres socials que arriben des de la inseguretat fins a la pressió a l'alça sobre el mercat immobiliari, que és una cosa que el Banc d'Espanya ja ha constatat.

Una mostra que la creació d'ocupació i les pujades de l'SMI són buides és que el salari mitjà real perd poder adquisitiu. Des del 2018, l'SMI ha guanyat un 30% de poder adquisitiu, però el salari real, en canvi, ha perdut un 3,6%. El motiu? La inflació. La crisi inflacionària que es va desencadenar el 2021 ha estat com un tèrmit que ha anat rosegant l'interior de l'economia real.

En aquest sentit, la inflació afecta de ple el segon indicador de la taxa AROPE. La “privació material severa” fa referència a la incapacitat per afrontar nou tipus de pagaments, entre els quals destaquem ara el pagament de l'habitatge (lloguer o hipoteca), de la calefacció o la ingesta freqüent de proteïnes.

Pel que fa a l'habitatge, el panorama és senzillament desolador i a E-Notícies ho hem explicat en diverses ocasions. En resum: el lloguer és prohibitiu i la propietat immobiliària és juntament amb les pensions un criteri evident de desigualtat social. Després, pel que fa a la calefacció, Espanya va ser el 2023 el país europeu amb més famílies que no podien escalfar adequadament casa seva. Des del 2019, l'increment ha estat del 13,3%. Segons les dades d'Eurostat, en aquesta matèria traiem gairebé 9 punts d'avantatge (8,7%) al segon pitjor país europeu, que és França.

La situació a Catalunya

A Catalunya, la situació és gairebé idèntica amb una taxa AROPE del 24,4%, que és un 2,6% més baixa que l'espanyola. Catalunya és un exemple paradigmàtic de les dinàmiques que acabem d'assenyalar.

El model econòmic de baixa productivitat destaca a Catalunya - sobretot a Barcelona -, la pressió migratòria té efectes clars a tots els nivells i el mercat immobiliari es pot considerar un dels pitjors d'Espanya. D'altra banda, no sorprèn que la taxa AROPE disminueixi entre els més grans de 65 i, en canvi, pugi entre els més joves, amb un preocupant 33,1% de risc de pobresa entre la població menor de 16 anys.

Pel que fa a la baixa productivitat del mercat laboral i la seva cobertura amb immigració, un informe del Departament d'Empresa i Treball explica que, després de la pandèmia, un aclaparador 92,1% de l'augment de l'ocupació a Catalunya és degut a “persones nascudes a l'estranger”. Així mateix, i com va explicar el Banc d'Espanya al seu darrer informe anual, les zones urbanes com Barcelona acaparen la pressió migratòria. És a dir, que aquest sistema econòmic de creixement d'embalum i que necessita la immigració per funcionar es destaca molt a Catalunya. El Síndic de Greuges ja ha deixat clar que “l'administració no està preparada per a la Catalunya dels vuit milions”.

Finalment, Catalunya torna a sobresortir per mal a l'apartat immobiliari. La pressió turística i la inseguretat jurídica han portat a una reducció de l'oferta que ha augmentat els preus i que acaba tenint un efecte directe a la “privació material severa”. Segons l'Idealista, a Catalunya, les baixades han estat de fins a dos dígits. S'espera que el 40% de la reducció d'oferta derivada de la regulació legislativa es concentri a Catalunya.

Amb aquest panorama sembla difícil que Catalunya millori a curt termini a l'indicador de “privació material severa”.