La negociació pressupostària reobre el debat dels impostos a Catalunya

Després dels 100 dies de rigor, la legislatura a Catalunya ha començat a caminar amb els pressupostos. Com era d'esperar, Illa no tindrà els comptes públics per a l'un de gener. Els processos interns d'ERC i Comuns, que intenten tapar-ne la seva decadència, no permetien resoldre una operació política d'aquest calat en temps i forma.

En qualsevol cas, els pressupostos arribaran en algun moment i aquesta pausa ha servit per obrir un altre espai de debat polític. El seu principal efecte ha estat confirmar l'enroc dels grups parlamentaris, que són tan diversos que fins i tot impedeixen la creació de blocs ferms. En qualsevol cas, el debat de pressupostos és l'ocasió perfecta per agitar la fiscalitat, que és la cruïlla entre l'economia i el partidisme.

I malgrat la polarització, l'assumpte de la fiscalitat sí que permet recuperar l'existència del bloc de la dreta i el bloc de l'esquerra. Amb les seves diferències i les respectives servituds als relats, l'esquerra i la dreta plantegen l'escenari típic en matèria fiscal. La dreta demana rebaixar impostos i esquerra augmentar-los o mantenir-los.

A Junts, per exemple, i des de la campanya electoral, es van posar el vestit de liberals i van començar a demanar rebaixes en alguns impostos com a successions o donacions (que ells van pujar). Per la seva banda, Alejandro Fernández insisteix que el Govern Illa ha heretat la política fiscal “recaptatòria” d'Aragonès. En línies similars, encara que amb raons diferents, es mouen AC i Vox, que vinculen les rebaixes impositives a un aprimament administratiu i a un replantejament de la destinació de les despeses.

Més enllà de la qüestió parlamentària, que el gruix de la ciutadania no segueix gens ni mica, el que sí que és una realitat és la pressió fiscal. I si en una cosa destacada Catalunya és per una pressió fiscal més gran si es compara amb la resta d'Espanya. De fet, Catalunya és la comunitat autònoma amb més impostos propis. I Salvador Illa ja va avisar (fins i tot en campanya) que no estava entre els seus plans abaixar impostos.

Quins impostos es paguen a Catalunya?

Se sol dir que Catalunya té 15 impostos propis, però això no és del tot exacte perquè la xifra ha anat variant. El que sí que és cert és que Catalunya va tenir 15 impostos propis entre el 2021 i el 2022. De fet va ser Puigdemont el que va passar de 12 a 15 (begudes ensucrades, emissions de CO2 i actius no productius).

A partir d'aquí, va haver-hi diferents canvis legislatius de caràcter estatal que, al final, han deixat Catalunya amb 11 impostos propis. Tot i així, amb els seus 11 tributs, Catalunya continua sent la regió que més té. Així mateix, també és cert que les patronals coincideixen - a més de la tediosa burocràcia catalana - a qualificar Catalunya “d'infern fiscal”.

Això explica que Catalunya tingui la competitivitat fiscal pitjor d'Espanya, que es va agreujar arran de la pandèmia. La covid va suposar la fi de les bonificacions sobre successions i la introducció dels coeficients multiplicadors en funció del patrimoni. De la mateixa manera, el Govern de l'expresident Aragonès també va fer algunes pujades impositives.

El contrast fiscal amb la capital

Això contrasta amb la situació de la Comunitat de Madrid, que planteja una dura competència fiscal, cosa que està al punt de mira dels socialistes. En aquest sentit, cal destacar que fins i tot Salvador Illa, que insisteix en la normalització institucional, ha carregat contra Isabel Díaz Ayuso. Es tracta, doncs, de dos models econòmics, i fins i tot socials, totalment oposats.

D'una banda, el PSC planteja reforçar i finançar els serveis públics a través de la pressió fiscal i el “dinamisme econòmic”, com va dir el president Illa divendres passat a Moncloa. A l'altra banda, Madrid continua el camí de rebaixes fiscals, que han apuntalat el lideratge polític de la presidenta Ayuso. Recordem la famosa frase d'Ayuso (pronunciada a Barcelona) sobre les crítiques catalanes a la competència fiscal: “feu-ho aquí”.

Aquest debat és essencial. La raó per això és que el nou equilibri de solidaritat interterritorial, derivat del sistema de finançament singular per a Catalunya, pressuposa una certa homogeneïtat fiscal. De fet, Pedro Sánchez ja va dir que només seria possible amb “corresponsabilitat fiscal” entre comunitats. És a dir, evitant la competència fiscal entre regions. Díaz Ayuso, la gran peça a batre del PSOE i del PSC per remissió.