La CUP justifica el seu acostament al PSC: 'Es pot pactar amb l'enemic'

Per entendre l'actual situació de la CUP n'hi ha prou amb prendre una mica de perspectiva. Abans de les últimes eleccions autonòmiques ja era evident que la CUP era un partit en decadència. En aquest sentit, les autonòmiques només van servir per segellar i confirmar una tendència.

Després del cop electoral, la CUP va iniciar un procés de refundació que, com és comú en els partits, va estar ple de paraules per en realitat fer una cosa molt senzilla. Això no era altra cosa que canviar d'estratègia i actuar com un partit més normal. És a dir, aliances amb altres partits i parlamentarisme.

El primer i més destacat fruit d'aquesta nova estratègia ha estat pactar amb el PSC. Ara bé, com li passa a ERC en menor mesura, la CUP ha de mantenir intacta la seva retòrica antisistema de saló. Això dona lloc a situacions cridaneres, com la que ara protagonitzen les dues noves cares del partit: Guillem Surroca i Jordi Casas.

En una reveladora entrevista per a ElNacional, els dos joves polítics donen un exemple de l'equilibrisme en què ara viu la CUP. “El PSC és l'enemic, però es pot pactar amb l'enemic”, diu Casas intentant quadrar el cercle. El seu company, Guillem Surroca, resulta més subtil i ve a dir que la CUP no pot viure abstreta en la seva pròpia puresa. “No sempre has d'estar pensant en el partit”, diu Surroca, “també has de mirar de cara al país”:

Aquesta referència a “mirar al país” sintetitza el nou programa de la CUP. En essència, es redueix a intentar capitalitzar assumptes d'actualitat amb el PSC per mostrar-se com un partit útil. L'exemple més clar - enverinat en qualsevol cas - és l'habitatge. Fa unes poques setmanes, la CUP s'apuntava el mèrit d'haver pressionat el PSC per intervenir encara més en el mercat immobiliari.

Ser crossa sense semblar-ho

La situació, doncs, no ha canviat el més mínim. Després de la refundació del partit (és a dir, després de la lluita interna), s'ha imposat el sector pragmàtic. En conseqüència, el relat que sentirem per part de la CUP serà el de “mirar pel país”, encara que sigui al preu de “pactar amb l'enemic”.

Això s'ha d'interpretar com una simple urgència partitocràtica per part de la CUP. Els anticapitalistes catalans saben que ja no es poden permetre la puresa ideològica o la pirotècnia verbal incomprensible. De fet, i encara que es vulgui amagar, la CUP es mou a marxes forçades cap al camp de joc de la nova dreta.

Als seus feus municipals - Girona i Berga -, per exemple, els alcaldes de la CUP apliquen mesures de control del padró i se sumen al clam contra la multireincidència. Però és que aquests dies Surroca i Casas es feien virals criticant el projecte de la Catalunya dels deu milions:

El dubte és si la CUP aconseguirà mantenir aquest discurs sense recórrer als seus fonamentals subjacents. Ens referim a la crítica a la immigració il·legal o a la saturació assistencial que ja es viu amb vuit milions d'habitants. Tenen tres anys per comprovar si aquesta estratègia els ha funcionat.