La crisi a la CUP, més profunda del que ens volen fer creure

La guerra interna a la CUP ha esclatat. Aquest dimarts, Laia Estrada dimitia com a diputada al Parlament per “discrepàncies polítiques” amb la direcció del partit, tal com reconeixia ella mateixa a les seves xarxes socials. Ho farà, això sí, al setembre, cosa que li permetrà cobrar aquest agost encara com a diputada.

Es tracta d’una notícia que ens ha permès saber fins a quin punt arriba la crisi a la formació cupaire. Una crisi que va més enllà de les ja conegudes batalles ideològiques internes entre sectors històricament enfrontats.

Segons publiquen diversos mitjans, Estrada (que va ser cap de llista pels cupaires a les eleccions al Parlament de fa un any) se sentia incòmoda amb la nova estratègia de la CUP d’apostar pel “pragmatisme”. En l’anomenat ‘Procés de Garbí’, és a dir, el procés de refundació i renovació del partit, la militància va acordar aquest nou enfocament. Un nou enfocament que va quedar evidenciat amb el pacte amb el PSC per la regulació dels lloguers de temporada del passat mes d'abril.

Cal recordar que només uns mesos abans, la mateixa Laia Estrada va titllar els de Salvador Illa de ser “el PSC més espanyolista i de dretes de la història”. De fet, les negociacions entre cupaires i socialistes van estar liderades per Laure Vega, la rival d’Estrada a les primàries de la CUP per decidir la candidata a les eleccions catalanes de fa un any.

El pacte CUP-PSC va incomodar molt a Estrada, que sempre s’ha mostrat en contra de qualsevol acostament amb els socialistes. Ja no només per un tema ideològic, sinó perquè l’oposició al PSC que va fer ella a l’Ajuntament de Tarragona quan era regidora va ser molt ferotge, amb denúncies incloses per corrupció. L’animadversió de Laia Estrada amb el PSC ve de lluny i aquest acostament l'incomodava. I més sent ella la líder dels cupaires al Parlament.

Tot i això, en les últimes hores ha circulat la informació que la ruptura total entre Estrada i Vega es va produir aquesta setmana quan els cupaires es van assabentar que Vega estava participant en trobades amb altres sectors de l’esquerra per explorar la possibilitat de crear una llista conjunta unitària antifeixista de cara a les pròximes eleccions. Des de la CUP ho han negat rotundament, però en canvi, no han negat que a la reunió d’aquesta setmana Estrada demanés el cessament de Vega del partit. Per quin motiu va demanar el seu cessament? Per unes negociacions (i posterior pacte) amb el PSC avalat per la militància i que es van produir fa 3 mesos? Alguna cosa va passar, però no fa pinta que sigui l’acostament als socialistes de mesos enrere el que ha fet esclatar la guerra tot just aquesta setmana.

En qualsevol cas, el que sí que va fer la direcció del partit en aquesta reunió és alinear-se amb Vega i defensar-la. Per això Estrada va apostar per fer un pas al costat i deixar tots els seus càrrecs a la formació cupaire.

El problema real de la CUP

La crisi a la CUP, però, no és simplement fruit d’una batalla entre Laia Estrada i Laure Vega. Ni tan sols una batalla entre els dos sectors històricament enfrontats (Endavant i Poble Lliure). La crisi a la CUP va molt més enllà.

Per començar, hi ha almenys tres sectors diferents. D’una banda, el que defensa Laia Estrada, que és el posicionament històric del sector Endavant. Aquest sector sempre ha estat més sectari, que es creu molt pur i que veu amb recel qualsevol acostament a altres formacions polítiques. Ni veuen bé pactar amb el PSC, ni acostar-se a Podemos, ni tampoc ser el que ha estat la CUP durant anys: el fill mimat de Junts. És aquest sector en què gairebé tothom és un “reformista” i només ells són els purs i autèntics. És el sector, perquè el lector se’n faci una idea, que no veia amb bons ulls participar en les mobilitzacions de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) als inicis del procés perquè era un artefacte creat per ERC i l’espai convergent.

Després ve el sector Laure Vega, que també forma part d’Endavant (almenys, fins fa poc, ja que hi ha rumors no confirmats que ha estat expulsada). En qualsevol cas, Vega representa el sector que “s’acosta cada cop més a l’esquerra espanyola i espanyolista”, segons definia públicament La Forja, col·lectiu juvenil vinculat a la CUP. Si un sector de la CUP aposta per coalicions amb Podemos i similars és precisament el sector liderat per Laure Vega, que ara ha quedat com principal líder de la formació.

I finalment tenim el sector gironí de la CUP, l’històricament vinculat al MDT i ara a Poble Lliure. Són els que mai pactarien amb Podemos, però no tenen cap problema a compartir espais amb Junts, per exemple. De fet, a Girona ciutat ja governen conjuntament. És el sector considerat “patriotero” que prioritza aliances amb partits catalanistes, ni que puguin ser de dretes, abans que amb partits d’esquerres espanyols.

Recentment, aquest sector de la CUP ha fet diversos vídeos criticant, per exemple, la “Catalunya dels 10 milions” d’habitants, una idea impulsada per partits com ERC i el PSC. Un posicionament, el dels cupaires de Girona, molt allunyat del discurs oficial de la CUP i que, com va explicar Vilaweb, ha provocat que una part del partit (més lligada a Endavant) hagi titllat fins i tot de “racista” i de “propi de la dreta” aquest plantejament.

El problema econòmic de la CUP

Així doncs, després de gairebé un any i mig de debats en el procés de refundació, la CUP està més dividida que mai. És el que sol passar quan deixes de tenir quotes de poder. És a dir, quan cada cop hi ha menys gent que pot viure de les estructures del partit.

Mentre les coses van bé i tens un munt de gent col·locada a institucions i dins de l’organització, les discrepàncies es fan més suportables. Tanmateix, quan els sous públics comencen a escassejar i no pots tenir una àmplia estructura interna, les friccions es fan cada cop més grans i insostenibles.

A més, més enllà que el partit està en caiguda lliure (pèrdua de regidors a les últimes municipals, quedar-se sense representació al Congrés i perdre 5 de 9 diputats al Parlament) la CUP té el problema del gir ideològic que està fent la societat. Mentre cada cop més gent vol abordar debats incòmodes per a l’esquerra (inseguretat, immigració, etc), els cupaires segueixen atrapats en un bonisme excessiu i un dogmatisme que només els permet insultar i deshumanitzar aquella gent que pensa diferent. El problema és quan aquesta gent que pensa diferent ja és una part molt majoritària de la població, que només fas que acostar-te a l’extraparlamentarisme.