La CUP desafia els empresaris catalans

Després del seu col·lapse electoral per fases, la CUP es va proposar ser antisistemes de cara a la galeria i sistemàtics pels passadissos del Parlament. Aquesta va ser, en resum, la conclusió del Procés Garbí, una síntesi de post-wokisme i partitocràcia. Això es traduïa en fer de la CUP un partit més accessible en les negociacions i en les aliances amb altres partits, és a dir, amb el PSC.

A partir d'aquí, la CUP només necessitava posar en marxa el clàssic relat de l'esquerra que està fora del poder. Aquest relat no és altre que afirmar que, gràcies a la seva pressió i insistència, el govern de torn dona el seu braç a tòrcer. A Madrid, per exemple, es va viure una situació calcada amb Podemos i PSOE.

El cas més clar d'això l'hem vist amb el pacte per l'habitatge. Com s'explicà a E-Notícies, aquest pacte era simplement més regulació immobiliària, és a dir, retirada de l'oferta. Ara bé, l'esquerra, sobretot l'esquerra amb l'aigua electoral al coll, necessita l'habitatge per guanyar visibilitat i radicalitat discursiva.

A partir d'aquí, la CUP està especialment encantada amb participar de les polèmiques derivades de la seva pressió al Govern. En particular, els anticapitalistes estan encantats amb el dur comunicat que va fer Foment del Treball (Sánchez Llibre) criticant, entre altres coses, la nova regulació immobiliària. Així mateix, Foment ha ofert una ronda de consultes amb tots els grups parlamentaris per tractar aquesta qüestió.

I per paradoxes de la partitocràcia, la CUP ha estat el primer partit a recollir el guant de la patronal. En una entrevista per a la SER, la diputada Laure Vega ha rebut amb irònica alegria aquesta proposició. "Tenim ganes que Sánchez Llibre posi dia i hora i puguem debatre qui atempta contra la propietat, perquè en aquest país el que passa és que no et pots comprar un pis", ha dit Vega:

És d'esperar, doncs, que la CUP aprofiti al màxim l'espai de polarització que s'està creant al voltant de l'habitatge. De moment, la CUP (i els Comuns) intenten capitalitzar el problema de manera indirecta, a través dels sindicats d'habitatge. L'objectiu és tan prosaic com guanyar visibilitat al carrer i impulsar carreres polítiques.

La realitat de l'habitatge

Més enllà dels discursos partidistes, el consens econòmic és clar des de fa molt de temps: i és que falta oferta per a la sobredemanda existent. Això no és altra cosa que un subproducte del creixement demogràfic, que s'experimenta amb més claredat a la capital, Barcelona.

Davant d'això, la regulació immobiliària empitjora el problema, perquè no facilita l'oferta, sinó que l'ofega. Això és el que explica que assistim a un doble fenomen. Per una part, es retira oferta del mercat, per altra part, el mercat ofereix algun nou tipus d'oferta per sortejar la regulació. De l'habitatge residencial, per exemple, passem al lloguer temporal, i d'aquí, al lloguer d'habitacions.

I per això Barcelona té el lloguer d'habitacions més car d'Espanya amb 661 euros per habitació. Si es manté la sobredemanda en un context regulat, s'arribarà a un mercat cada vegada més informal, és a dir, negre. I aquí ja no hi haurà especulació que pugui proporcionar preus, sinó arbitrarietat.