L'esquerra catalana s'encomana al problema immobiliari per frenar la seva decadència

Ara com ara, el problema de l'habitatge no ha esclatat, però va a ritme de fer-ho. El punt d'inflexió serà una eventual vaga de lloguers. D'entrada, un esdeveniment d'aquesta envergadura complicarà a mig i curt termini el problema immobiliari. I és que, a més d'un desequilibri social i financer, una vaga de lloguer implicaria un problema d'ordre públic i retiraria encara més oferta del mercat.

Ara bé, una vaga de lloguers és el resultat previsible de l'olla de pressió que representa el mercat immobiliari. A més, passa que aquest problema s'ha mostrat indiferent als colors polítics que han anat desfilant pel poder. Com ja es va explicar a E-Notícies, la raó per això és que el mercat immobiliari és un reflex d'una cosa molt més gran: la demografia i la concentració poblacional.

Els intents intervencionistes en un mercat saturat de demanda produeixen, en essència, dos escenaris. El primer és una translació de l'oferta a altres àmbits del sector immobiliari (habitacions, temporal, compravenda, etc.). El segon és el mercat negre o, si no, l'assignació de l'oferta amb criteris no-monetaris (pisos de coneguts, de familiars, contactes, haver de passar gairebé un càsting per accedir a un lloguer, etc.).

De l'Ajuntament al megàfon

Tot això no significa ni molt menys que s'aturi la màquina partitocràtica. Per contra, els problemes amb una incidència social real (la inseguretat n'és un altre exemple evident) són els més interessants per als relats partidistes. Això arriba fins al punt que, com hem vist a la manifestació de dissabte passat, els que més protesten són els que han estat anys al poder. El cas dels Comuns és paradigmàtic.

Però que els sectors de l'esquerra catalana protestin precisament ara és natural. En plena decadència electoral i actuant com a comparsa del PSC, partits com Comuns, CUP i ERC necessiten més que mai un agafador. I com és sabut, els problemes socials sensibles es presten a una magnificació del discurs polític. Per aquest motiu sentirem parlar molt "d'especuladors", "fons d'inversió" i "rendistes" durant aquesta legislatura.

Es tracta, en definitiva, d'armar una mena de segona edició del 15-M al voltant de l'habitatge. Això explica que el PSC, que no es pot permetre la grandiloqüència en la mateixa mesura que Comuns, ERC i CUP, procuri captar el malestar social sense excitar-ho gaire.

El PSC ha lligat la sort al problema immobiliari

Per ara, el que hem sentit del Govern socialista és que la Generalitat posarà en marxa un dels plans immobiliaris més grans que es recorden. De fet, el president Illa no va trigar gaire a anunciar al Parlament el seu pla de 50.000 habitatges i 4.400 milions:

Com és evident, la gran incògnita és com gestionaran ERC i els Comuns el seu discurs al carrer i el seu sosteniment del PSC al Govern. Perquè els tempos de les polítiques públiques i dels megàfons a les manifestacions no coincideixen mai.

Tot dependrà de si el PSC aconsegueix redreçar aquest problema – sembla molt difícil que ho aconsegueixi – o si se suma a la llista de partits que es veuen superats per l'habitatge. I en una situació en què el Govern col·lapsa pel problema immobiliari sí que hi ha la possibilitat d'assistir a una esquerra desfermada en matèria intervencionista.

Es tracta, en definitiva, de l'inici de l'explosió que Espanya i Catalunya han anat engreixant durant els darrers anys. És a dir, una inversió pública gairebé nul·la, creixement demogràfic sense orientació i molts límits a la construcció.