Tornada al 2008: promeses impossibles i l'enlairament de carreres polítiques

Per molta tensió social que s'acumuli, el problema de l'habitatge no es resoldrà amb manifestacions. La solució només passa per un augment dràstic de l'oferta i, si es pogués, per un control de la demanda. La idea que els “especuladors” han segrestat el mercat és falsa per la simple raó que la majoria de l'oferta està en mans de particulars. És a dir, no hi ha ningú amb el suficient poder de mercat per adulterar el preu.

Ara bé, que el problema immobiliari no tingui solució a curt termini per als ciutadans no significa que no tingui solució per als aspirants a polítics. De fet, aquest és el millor moment perquè despuntin noves figures d'esquerres. El context és perfecte: capitalitzar el descontentament social a través de grans reivindicacions. Tenim un precedent molt clar amb la crisi hipotecària del 2008, el 15M i Ada Colau.

Auge i caiguda de les súper estrelles de la reivindicació

El 2008, el problema tenia una disfressa immobiliària, però la causa era una altra molt diferent. Les facilitats de crèdit van inflar una bombolla immobiliària d'hipoteques, és a dir, de compravenda. Amb l'esclat de la bombolla, els preus van caure al seu valor real, en harmonia amb una contracció de l'ocupació i l'economia general. Això va deixar molta gent sense feina i pagant un actiu (hipoteca) que estava sobrevalorat.

En aquest context es va gestar un clima de descontentament que l'esquerra va capitalitzar amb eficàcia. Tots recordaran l'època del 15M, la PAH, Ada Colau i les promeses impossibles. I també molts recordaran que va ser l'època daurada de Colau i Podemos, fins al punt que Colau es va fer amb l'alcaldia de Barcelona. A partir d'aquí, es va seguir un procés d'auge i caiguda d'aquestes opcions polítiques, i que dura fins avui.

Mentrestant, es va anar engreixant una segona versió de la crisi immobiliària, que és en la qual estem ara, i sota la forma dels lloguers. I és que, mentre despegaven les carreres de figures com Colau, es gestava l'actual situació immobiliària. És a dir, un ofegament de l'oferta que ara ja no té solució immediata.

I si el 2008 hi va haver una retòrica pròpia i diferenciada, ara també n'hi ha. Gairebé cada dia escoltem expressions com “grans tenidors”, “especuladors”, “fons voltor”, “parc segrestat”, “pisos turístics”, etc. De la mateixa manera, no falten les mesures extraordinàries: expropiar habitatges, prohibir certs usos (el rendisme en qualsevol de les seves formes), contractes vitalicis per llei o vagues de lloguers:

La lògica de les actuals reivindicacions ve a dir que el mercat no està tensionat, sinó mal repartit. D'aquesta manera, la solució passaria per un gegantí desplegament intervencionista per part del poder polític. És a dir, l'ambient que permet inflar els discursos partidistes, la confrontació i els lideratges personalistes.

Primeres tensions en el moviment

Pel que fa al 2008, canvien els noms i els personatges, però es manté en discurs. Ara els protagonistes són els sindicats de l'habitatge, que recullen el clam i els discursos reivindicatius. En el cas de Catalunya, els sindicats d'habitatge es divideixen en dos: els d'inspiració radical-socialista, com el Sindicat d'Habitatge Socialista, i els d'inspiració a l'estil Comuns, com el Sindicat de Llogateres.

I el cotó no enganya: quan apareixen les primeres divisions dins de l'esquerra és que el problema sempre va ser polític. I ahir mateix era notícia que des del sector socialista ja deixaven caure que els “sindicats no serem el trampolí de cap nova Ada Colau”. La referència va directament a Carme Arcazaro, portaveu del Sindicat de Llogateres, a la qual ja molts anomenen “la pròxima Ada Colau”.

I és que, certament, el paral·lelisme amb la carrera de Colau és clar. Algú del món de l'activisme que aconsegueix molta visibilitat gràcies a un problema social. Al mateix temps, Arcarazo, ja comença a tenir la suficient força com per fer-li el marcatge al Govern, al PSOE i a La Caixa:

Com és evident, la força d'aquest discurs només s'explica per interessos de mobilització i publicitat. Com passava el 2008, moltes de les promeses que ara es fan són irrealitzables per alguna o altra raó. Des que es viola el dret comunitari (limitar permisos de residència) fins que no existeixen majories per a l'abast de certes mesures, i passant per errors d'anàlisi.

Una anàlisi desviada

Entre els errors de diagnòstic hi ha, per exemple, que els famosos “fons voltor” controlen el mercat, però el cert és que només tenen un 3,5% del parc. Però és que també s'oblida que molts "pisos buits" estan en zones sense demanda (segones residències del boom immobiliari). Però, sens dubte, el més destacat és que s'oblida que l'escassetat d'oferta està vinculada al creixement demogràfic derivat de la immigració.

Amb profund realisme, l'Informe Econòmic del BdE de l'any 2023 deia que “el creixement demogràfic experimentat des del 2016 és un factor fonamental per explicar l'augment de la demanda d'habitatge residencial tant en règim de lloguer com de propietat”. El Banc d'Espanya no tenia cap dubte. "Existeix una forta correlació positiva entre el creixement de la població i l'avanç dels preus de compra i de lloguer"

De fet, el BdE no es permetia l'optimisme amb aquest problema. “La magnitud del problema diagnosticat fa difícil albirar que actuacions aïllades de curt termini puguin tenir l'abast suficient per reduir de manera significativa les actuals dificultats d'accés a l'habitatge”