Una crisi de deute: el purgant de la demagògia (I)

La democràcia espanyola és un joc de demagògia entre partits polítics. Des de les graderies, els pares, deixen fer: el deute i el dèficit. Fins que un dia mirin el rellotge, s'aixequin i diguin que anem-nos-en. I que la situació econòmica sigui bona no és garantia de res. Abans del crac del 2008, l'altre crac, Zapatero, va arribar a dir que “potser Espanya té el sistema financer més sòlid de la comunitat internacional”.

Explotar o no explotar, aquesta és la qüestió

Una de dues: o ha d'explotar una crisi de deute o no. Si és que no, haurem descobert com gastar més del que es té, cobrir-ho amb deute i que no passi res. Si és que sí, ha de ser una qüestió de temps i anar a confessar-se. Un bon dia, després d'un rally a la borsa, explota un banc, un fons, una asseguradora. Alguna cosa.

El deute global – ho sabem – és monstruós: i també sabem que l'economia espanyola és irreal. Sánchez a dalt o Sánchez a baix, la realitat és la que és: dèficits estructurals i tot tapat amb deute. I mentre duri, la música serà la mateixa: un electoralisme que fuig endavant. El desfalc econòmic a gran escala - més conegut com a “macroeconomia” - s'hi presta molt.

Un desfalc que ve signat pels més alts modistes del poder: el Ministeri d'Hisenda i el Ministeri d'Economia. Vegeu per exemple la Seguretat Social, que viu de traspassos, és a dir, d'impostos corrents. El seu deute amb l'Estat ja arriba als 106.000 milions d'euros. Tinguem-ho sempre present: a efectes econòmics, a l'Estat tant li fa rebre els diners de les cotitzacions, de l'IRPF o de l'IVA dels productes de jardineria. No s'insistirà mai prou que la Seguretat Social és només una partida comptable.

Espanya 2008 Espanya 2027, 2028, 2029...?

La situació d'Espanya no és especialment original. Per no ser original, no ho és ni amb si mateixa: a Sánchez se li està posant cara de Zapatero.

Any 2008: explota la bombolla, és a dir, que s'imposa la realitat i el folklore partitocràtic es relativitza. Zapatero truca Rajoy en ple agost: Mariano, escolta, que cal reformar l'article 135 per posar límit a la despesa perquè m'ho demanen Merkel, Obama i sobretot Hu Jintao. El president xinès ho va veure clar: si Espanya queia, darrere hi anava la Unió Europea. No anava desencaminat perquè, dos anys després, la Unió Europea va treure el seu bulldog monetari, Mario Draghi, per dir als mercats financers que si anaven a matar contra l'euro es podien anar preparant perquè ells anaven darrere.

“El BCE està preparat per fer tot allò que calgui per preservar l'euro. I creguin-me: n'hi haurà prou”. No necessita més explicació. Draghi va fer l'equivalent en economia a la dissuasió nuclear.

En fi, Espanya: després va arribar Rajoy i va convèncer tothom que li deixessin fer a ell els ajustos. No faran falta els homes de negre, va dir, perquè jo ja seré l'home de negre. Tothom ho recordem: retallades, congelar el sou als funcionaris, pujades d'impostos, nacionalitzar part de la banca.

Ho va dir ell mateix a les seves memòries, titulades 'Una España Mejor' i que, per cert, són d'una qualitat sorprenent: “Vaig viure en carn pròpia la contradicció weberiana entre els meus plantejaments ideològics i el que m'imposava una realitat força immisericorde”. Serveixi això per relativitzar l'omnipotència amb què els polítics plantegen les seves mesures econòmiques.

El que va passar amb Zapatero abans del 2008 convida a la prudència. No és una qüestió de ser apocalíptics o d'anar amb el lliri a la mà. És una qüestió que, objectivament, ja ha passat tenir un president que poc abans d'una crisi diu que no hi ha cap problema i que a passar-ho bé. Perquè abans del boom immobiliari, Zapatero va arribar a dir a la fauna de Wall Street que “potser Espanya té el sistema financer més sòlid de la comunitat internacional”. The one and the only.

A Sánchez, en fi, li traurà de la Moncloa una crisi econòmica. O sigui, una cosa que no estigui al radi d'acció del seu maluc. Però que Sánchez és un altre crac ho discutirem la setmana que ve.