El teatre del tripartit i els pressupostos: ara, prohibir la compra d'habitatge 'especulatiu'

El president Illa no presentarà pressupostos al Parlament fins a tenir-los tancats amb ERC i els Comuns. Ho va anunciar ell mateix, deixant clar que res es mourà sense el vistiplau dels seus socis. No hi ha, doncs, novetat: el tripartit escenifica tensions i opinions trobades. L’objectiu d’aquesta situació és crear espais perquè ERC i Comuns puguin sortir amb propostes que els proporcionin una mica de combustible electoral.

Els Comuns, per exemple, han posat una nova condició sobre la taula: prohibir la compra d’habitatge “especulatiu” als municipis més tensionats. La seva líder, Jéssica Albiach, considera que aquesta mesura ha de ser “central” en la negociació dels comptes. D’aquesta manera, avancem en la subhasta de mesures intervencionistes que es veia venir des de l’inici de la legislatura.

El Govern, per la seva banda, ha admès que la mesura és gairebé impossible jurídicament. Illa ho va dir amb claredat: “No faré res que no tingui certesa legal”. Però el PSC no ha volgut tancar-se en fals. Ha optat per la seva fórmula habitual: dir que ho estudiarà, que ho veurà amb informes, que “no és senzill”.

És el guió clàssic del tripartit. Un soci proposa una ocurrència electoralista, l’altre fingeix considerar-la, i el tercer - en aquest cas, ERC - aprofita l’escena per guanyar temps amb un altre pretext, com la seva exigència d’un model de finançament singular. Mentrestant, el preu de l’habitatge trenca els seus màxims històrics amb una manifesta facilitat.

El PSC manté el decorat

La creació d’aquest teatre pressupostari respon a una lògica que el Govern repeteix des de l’inici de la legislatura. El PSC necessita mantenir els seus socis contents per poder aprovar els comptes, encara que sàpiga que moltes de les seves demandes són inviables. La “prohibició de la compra especulativa” n’és un exemple de manual.

El Govern reconeix que requeriria modificar lleis urbanístiques, esquivar competències estatals i enfrontar-se a la Constitució. Tot i així, la idea segueix viva, no per la seva viabilitat, sinó pel seu valor simbòlic i mediàtic.

Els Comuns necessiten exhibir múscul ideològic i marcar distància del PSC, encara que la seva supervivència política depengui d’ell. Illa, en canvi, prefereix deixar que parlin. Mentre ells es desfoguen amb titulars, ell guanya temps i oxigen institucional. En definitiva, una translació a Catalunya de la metodologia sanxista.

Una esquerra que s’alimenta del problema de l’habitatge

L’episodi confirma una tendència estructural. Des que han tastat la decadència electoral, l’esquerra catalana ha convertit l’habitatge en el seu refugi polític. Els Comuns, ERC i la CUP han trobat en el mercat immobiliari un terreny perfecte per projectar discurs social, encara que no puguin oferir solucions reals.

Com és evident, l’habitatge és la gran bomba de rellotgeria de la política catalana, fins i tot de la seva economia per l’efecte-drenatge del PIB per càpita. Afecta milions de persones, té una enorme càrrega emocional. Però, sobretot, permet parlar de “fons voltor”, “especuladors” i “rics” sense assumir responsabilitats de gestió.

El problema, però, no rau en l’especulació, sinó en el desajust brutal entre demanda i oferta. Catalunya viu una pressió demogràfica i migratòria molt superior a la seva capacitat de construcció. Cada intent de control polític sobre el mercat - topalls, restriccions, prohibicions - redueix l’oferta i agreuja el problema.

Més ideologia, menys habitatge

Les mesures intervencionistes no només no han frenat els preus, sinó que els han disparat. El Govern diu que han baixat els preus, però es tracta d’una baixada tècnica derivada del fet que els pisos “bons” han marxat del mercat. Molts propietaris han retirat els seus pisos del mercat o els han traslladat a modalitats alternatives com el lloguer temporal o per habitacions.

El problema a mitjà termini és que els pisos “dolents” s’enganxen al sostre de preus. Novament, això beneficia els rics, és a dir, els que disposen de capital per aprofitar aquest tipus d’oportunitats. Com s’explicava a E-Notícies, fins i tot l’ocupació és un bon negoci per als que disposen de prou liquiditat.

Tot i això, l’esquerra insisteix en el discurs de “l’enemic extern”: els especuladors. Una retòrica còmoda i electoralment rendible. ERC l’utilitza al Congrés dels Diputats; els Comuns l’amplifiquen a Catalunya; i el PSC la tolera per mantenir l’equilibri del tripartit.

La conseqüència és un bucle polític sense sortida. Com més es parla de “combatre l’especulació”, més es restringeix l’oferta, i com més es restringeix l’oferta, més creixen els preus. Però aquest augment reforça el relat de l’esquerra, que pot assenyalar el mercat com a culpable.