ERC continua amb el negacionisme immobiliari: especuladors, ‘rics’ i fons voltor

Per a qualsevol figura d'esquerres que no estigui al poder, el debat immobiliari és un regal. Es tracta d'un debat candent, que el ciutadà entén i que és molt senzill de manipular. Si a aquesta equació s'hi afegeix Gabriel Rufián, el resultat és previsible.

“Intervenció del mercat”, “bucle tòxic i pervers de l'especulació”, “rics”, “fons voltor”. Aquest és l'arsenal que va treure el portaveu d'ERC al Congrés durant el darrer debat parlamentari. Totes aquestes mesures són legítimes, però inútils donada la realitat bàsica del mercat immobiliari.

La culpa és del fantasma

La postura de Rufián, així com la de molts altres, suposa que el mercat està adulterat per l'especulació. És a dir, que hi ha una quantitat d'oferta suficient, però que, per algun motiu, la gestionen certs actors perversos. Això és el que es coneix com a “poder de mercat”, és a dir, la capacitat d'influir en el preu.

El problema d'aquesta postura és que és falsa; encara més: és una postura innecessària per dos motius. El primer motiu és que, si fos veritat que el mercat està adulterat, no seria per culpa dels “rics”, “especuladors” o “fons voltor”. El segon motiu és que el mercat immobiliari és incontrolable per la gegantina pressió de demanda que hi ha amb motiu de la immigració.

Pel que fa al primer motiu, és públic i notori que al voltant del 90% del mercat del lloguer està en mans de particulars d'edat mitjana i avançada. En definitiva, els boomers. Això implica que no hi ha cap autoritat central amb agenda pròpia com per adulterar el mercat, com sí que passaria amb els fons d'inversió.

Després, el més important: l'escalada dels preus obeeix al creixement incontrolat de la demanda, així com a la seva concentració geogràfica. Això arriba a tal dimensió que els intents de satisfer aquesta demanda amb més oferta són inversemblants. És a dir, que el ritme de construcció d'oferta no pot arribar al de la demanda.

I els preus pel seu compte

La prova de tota aquesta situació és en quelcom que qualsevol ciutadà corrent pot comprovar sense necessitat de tutela política. Ens referim al fet que els preus no fan més que pujar i pujar. A això s'hi afegeix un rosari de mesures impotents - gairebé totes intervencionistes - que només han empitjorat el problema.

En aquest sentit, n'hi ha prou amb observar la fugida endavant del poder polític per comprovar que les autoritats no poden arreglar el problema. Sánchez, per exemple, ha promès VPO, ajudes als joves i incomptables lleis d'habitatge. Aquí, a Catalunya, el president Illa no fa més que afegir zeros a la llista de milers d'habitatges que diu que construirà. Mentrestant, els preus toquen màxims històrics.

I una mica d'intervenció per empitjorar el problema

I arriba un moment que aquesta fugida endavant es converteix en paranys al solitari. A Catalunya, el Govern diu que la llei d'habitatge ha fet baixar els preus, però això és només un malabar estadístic. L'engany és tan simple com que molts pisos que superen el topall de preus simplement han sortit del mercat. Per això, baixen els preus i al mateix temps es redueix l'oferta.

El resultat és encara pitjor. I és que els pisos de mala qualitat poden enganxar-se al sostre de preus decretat pel Govern. D'aquesta manera, es produeix una estabilització de preus al sostre del mercat amb un empitjorament estructural del parc immobiliari.

I això en el millor dels casos. L'altra sortida que troba el mercat és i) el mercat negre; ii) esquivar la regulació amb altres modalitats immobiliàries. N'hi ha prou de fer una volta pels principals portals digitals per observar un transvasament generalitzat cap a les habitacions i els colivings.

En definitiva, que l'intervencionisme que planteja Rufián només servirà per generar debat partitocràtic i empitjorar encara més el mercat. Novament, el ciutadà n'hi ha prou que es refiï de la seva realitat diària. Els preus no baixaran.