Una vaga de lloguers: i anem cap al bingo

La unitat de mesura és la gent normal. Jo sempre estic atent. És l'única manera de palpar la ideologia circulant. I el cas és que l'altre dia, un senyor saníssim, dels que va a buscar amb cotxe (i en pijama) les filles a la sortida de la discoteca i quan s'enfada diu que votarà Vox, em comentava el problema immobiliari.

Se n'havia assabentat de la proposta dels sindicats d'habitatge de fer una vaga de lloguers. Vam coincidir que un esdeveniment així seria un Crist de tres parells en sol major. No vam tenir debat; ningú no estava endimoniat per l’anticapitalisme recalcitrant. Però llavors va fer acte de presència una versió com de patxaran de l'Esperit Absolut. Això és el que jo buscava.

Després de fer una pausa dramàtica i mirar els costats – no fos cosa que estigués per aquí Pablo Iglesias per capitalitzar el descontentament – el tipus em va dir: «I a mi em sembla molt bé que facin una vaga de lloguers. I els polítics que es fotin, que no han fet res i ara tenen el problema a sobre de la taula». Un empleat de banca dixi.

Definitivament, jo canviava els editorials d'El País per transcripcions dels àudios de WhatsApp que s'envia la gent que veu El Hormiguero. Segons la hipòtesi dels mercats eficients, els mercats financers reflecteixen tota la informació existent. Doncs una cosa semblant amb el cabreig de la gent.

Avança fins que adeu

Per a qui sospita abismes en les obvietats, que les coses canviïn és força al·lucinant. I mean: les coses sempre van semblant més o menys el mateix, però, alhora, també canvien. És com si la successió dels nombres naturals (1, 2, 3, 4...) impliqués que els números anessin canviant de sabor, textura o olor. Això s'entén bé quan cal actuar. Poso un exemple trist.

Aquesta setmana va morir una persona propera. Feia temps que es trobava malament i va anar a urgències. Leucèmia amb limfoma. Va durar vint dies des del diagnòstic. Requiescat in pace. I precisament perquè les coses canvien, allò que se'l va acabar emportant en realitat, de facto, va ser la covid que va agafar a l’hospital. El tractament contra el limfoma va ser tan agressiu que li va afectar el sistema immunitari, de manera que el virus va dictar sentència. Es podria haver detectat abans el limfoma? Es podria haver evitat el contagi víric? Es podria haver…? Sí, però ja no era el cas.

I una cosa semblant passa amb el mercat immobiliari. Es podria haver construït habitatge públic? Sí Es podria haver facilitat l'edificació? Sí. Es podria haver repartit millor la població? Sí (bé, no, però direm que sí). En fi, que es podria haver fet de tot. Però el que ara tens damunt la taula és un possible contagi víric d'una vaga de lloguers i que se't pot portar per davant.

Tauler futur

El cotó, com els símptomes, no enganya. Si acudim a la partitocràcia d'esquerres, que com que els futurs financers descompta les fantasmades que vindran, ja observem la forma que tindrà el debat. Per ara, tenim totes les cuquiesquerres en una subhasta de collonades, que van des de baixar un 50% els lloguers pel meu cony fins a prohibir el lloguer turístic.

D'altra banda, el Govern del PSC treu tota l'artilleria i, en harmonia amb les ulleres d'Illa, demana paciència benedictina: 50.000 pisos fins al 2030 i 4.400 milions d'inversió. Això de 50.000 té gràcia perquè coincideix amb el creixement poblacional anual de Barcelona: 50.000 veïns nous cada dotze mesos. En resum, que tant de bo m'equivoqui, però jo crec que el MH Salva no aixeca el tema immobiliari ni amb una grua.

I si no fos perquè en algun lloc hem de defecar en pau o sentir-nos lliures de deixar l'aigüera plena, el tema seria innocu. Pera per a mi que ja depèn enterament de la realitat, és a dir, que exploti. I encara que sigui aspre, tampoc no és dolent. Si un avantatge té que la realitat sigui omniabarcant és que ella sola s'ho guisa i s'ho menja. Veurem si opta per l'opció de cremar-se al bonze amb una vaga de lloguers. Per la resta, em remeto a les paraules del meu company: “I els polítics que es fotin”. Anem cap al bingo.