Què amaga el conflicte generacional a Espanya?

D'un temps ençà, es parla que esclatarà un conflicte generacional a Espanya entre joves i grans. Però el cert – i el preocupant – és que aquest conflicte ja existeix i és més discret del que sembla. És un dessagnat lent i progressiu que només canviarà quan s'imposi la realitat.

El sistema i les peces

Espanya acumula diversos problemes estructurals que, de moment, allà hi són, com un magma volcànic que no surt a la superfície. Parlem, per exemple, del deute i del seu reflex comptable, que és el dèficit. Espanya ja acumula quinze anys de dèficit estructural, cosa que no són quinze anys gastant més del que es té. És pitjor: són quinze anys amb una estructura econòmica que només en pot gastar més del que ingressa. I si tot això es manté dret és per la Unió Europea i el Banc Central. O cosa que és el mateix: fora del paraigua de l'euro, la situació espanyola seria insostenible.

Pel que fa a Espanya, aquesta situació té una traducció social que es concreta en la desigualtat entre joves i gent gran. Tot i que, més que un problema en si mateix, la situació de la joventut a Espanya reflecteix l'estructura problemàtica que té Espanya.

Aquí hi ha el quid de la qüestió: les peces s'han disposat de manera que no hi ha més sortida que fugir cap endavant i deixar els joves enrere. No és tant un assumpte de si els joves són més o menys forts o febles. Ara mateix, simplement, no es donen les condicions a Espanya perquè un jove – un jove mitjà – pugui tirar endavant amb certes garanties.

Es tracta d'un cúmul de factors que tampoc no venen al cas perquè, més que les causes, ara ens interessa la fotografia. Però, en essència, podríem assenyalar quatre factors. El mercat immobiliari (no hi ha oferta i apuja el preu), la baixa productivitat d'Espanya (els salaris tendeixen a ser baixos), la pressió inflacionària (augmenten els preus) i el repartiment de la riquesa en benefici de la gent gran (més impostos per als joves).

Els interessos creats

I precisament perquè no és una qüestió particular, sinó estructural, tampoc no es pot parlar d'egoisme ni res per l'estil en el cas de la gent gran. Van treballar, van cotitzar i van complir amb els seus deures. És la mateixa organització del sistema – en aquest cas, del sistema de pensions – la que condueix a aquesta situació.

A E-Notícies, ho hem explicat alguna vegada: quan la demografia era favorable, les pensions eren un gran negoci per a l'Estat perquè els diners dels cotitzants no s'estalviaven, sinó que es gastaven. El problema ha vingut ara, quan la inversió demogràfica ha fet que passi de ser un bon negoci a un negoci dolent. Prou dolent per arrossegar el país. Durant el temps que duri, aquest sistema passarà per esprémer al màxim els factors que li permeten mantenir-se amb vida. I és aquí on entra el factor polític.

Pel que fa a les pensions, des de VOX fins a Bildu i passant pel PP i el PSOE no hi ha diferències gaire notables. Més enllà de les declarades s'entén. Entre altres motius, perquè el marge de maniobra electoralista és mínim. Per això sembla difícil que el sistema polític espanyol s'ajusti a si mateix. És a dir, el sistema de partits és una altra de les peces que fan inversemblant un canvi.

En conclusió: la possibilitat d'una cosa així com un conflicte entre gent gran i joves és improbable. Però no perquè no hi hagi tensió, sinó perquè no n'és la sortida natural. És més probable que continuïn les dinàmiques que hi ha ara. Compensació demogràfica amb la immigració, emigració de joves formats i creixement del deute i el dèficit. Fins que duri.