Dos homes amb vestits foscos i llaços grocs a la solapa, un mirant al capdavant i l'altre de perfil, amb un fons d'urnes de votació.
POLÍTICA

El processisme diu adeu al seu annus horribilis amb l'esperança de ressorgir el 2025

No deixa de ser cridaner que el postprocés el pilotin Puigdemont i Junqueras

El 2024 ha estat un any de trànsit a gairebé tots els nivells. En l'esfera internacional, s'observa un flux polític cap a posicions identitàries i un debilitament de la Unió Europea. En l'esfera domèstica, Catalunya ha somatitzat els canvis sota la forma del final de la majoria indepe.

Encara que sigui aviat per ponderar-ne els efectes, les últimes eleccions autonòmiques potser hagin estat les més rellevants dels últims anys. D'entrada, han suposat el trànsit entre el procés i el postprocés. Això ha comportat un veritable terratrèmol per a l'espai independentista, que ha vist com el terra se li obria als peus.

No cal perdre de vista o minimitzar la transcendència d'aquesta situació. La pèrdua de la majoria indepe ha suposat el punt i final a la modulació més recent del nacionalisme català: el procés. Aquest ha estat el gran vector de la política catalana durant els últims deu anys, hereva al seu torn de la tasca nacionalista de Pujol.

Dos homes de vestit es donen la mà davant d?un edifici amb una bandera catalana al?esquerra.

Una partitocràcia vestida de nacionalisme

En essència, es podria dir que el procés ha col·lapsat com col·lapsen les estafes, la qual cosa deixa un enorme coàgul social de decepció. Més encara: el que sembla innegable és que el procés va ser la fugida cap endavant d'una partitocràcia nacionalista que es quedava sense combustible. A partir d'aquí, els partits processistes van viure de prestat, emetent deute a càrrec del projecte de la independència.

La gran prova de la naturalesa partitocràtica del procés va ser la incapacitat crònica per aconseguir la mítica “unitat independentista”. Al contrari, el discurs nacionalista es va utilitzar com un altre element de confrontació partidista. I en el cas català, la confrontació partidista resulta doblement sucosa en la mesura que hi havia molt pastís per repartir.

Tots els elements creadors de nacionalisme es concretaven en un entramat institucional de faraònics interessos creats. Això és el que explica que el processisme tingui uns vincles insospitats amb l'esquerra i el ‘wokisme’. A més de multitud de persones col·locades en llocs públics, la Generalitat suporta una xarxa de ‘xiringuitos’ que sostenen el sector ‘progre’ del nacionalisme.

Imatge d'Oriol Junqueras i Carles Puigdemont mirant cadascun cap a un costat

Aquest és el principal motiu pel qual el 2024 ha estat l’‘annus horribilis’ de Junts, ERC i la CUP. D'alguna o altra manera, els tres partits es disputaven un mateix pastís. I d'aquí que el col·lapse processista no hagi unit aquests partits, sinó que encara els hagi separat més. N'hi ha prou amb veure les constants baralles que Junts i ERC tenen a Madrid.

D'altra banda, el final del processisme ha anat acompanyat d'una devaluació sobtada del capital simbòlic. Els exemples han estat constants i alguns més patètics que altres. Aquí hi ha l'ANC, per exemple, amb una retòrica unilateralista que no podria anar més desacompassada amb el clima social. Però també trobem la guerra bruta d'ERC, el fracàs de la Diada, la crisi interna de Junts o els espectacles de la CUP.

Lluís Llach, aixecant el puny i parlant apassionadament en un micròfon.

2025: guanyar temps

I a un nivell estratègic, els partits processistes potser hagin signat una de les pitjors operacions de la història política recent. Ens referim a la trampa del PSOE amb l'amnistia, que ha disparat a un Salvador Illa disposat a capitalitzar el buit polític que ha deixat el processisme. La jugada era tan senzilla com aprofitar el desencant social amb el procés per vendre la idea d'una “normalització” política a Catalunya.

De la mateixa manera, Junts i ERC presumeixen d'influir al PSOE a Madrid quan la realitat és que han confiat tota la seva sort a Sánchez. Aquesta és l'única raó per la qual Puigdemont no fa altra cosa que acumular envits fallits. Per la seva banda, ERC va intentar un equilibrisme entre nacionalisme i esquerra, que a la postra s'ha traduït en transferència de vot al PSC.

Malgrat tot això, l'últim gran cop de cua processista ha estat afrontar aquest final de cicle amb renovacions fantasma. No deixa de ser cridaner que el postprocés el vagin a pilotar Puigdemont i Junqueras, que sintetitzen la lluita partitocràtica catalana dels últims anys.

El que és segur és que Junts i ERC necessiten temps durant aquest 2025 per aclarir la seva situació. Junts necessita temps a Madrid per treure alguna cosa real del PSOE i ERC necessita temps a Catalunya per aprofitar-se del tripartit.

➡️ Política

Més notícies: