Carlisme woke

Per a qui té vocació literària, el món se'l presenta màximament generós. Si ets sensible, veus desfilar perles. A autobusos, sales d'espera, a terrasses, he arribat a sentir meravelles. Els albins? Ah, sí... d'Albània, oi?, vaig escoltar fa poc. I una vegada, en un bar, vaig sentir una noia dir-li una altra, a propòsit de culpables confessions amoroses, Tía, eres una zorra del infierno. Bé, la realitat, que és deliciosament intractable.

Una de les meves secretes fonts de realitat són els comentaris que deixa la gent a notícies, vídeos, missatges a xarxes socials, etc. M'he arribat a aclaparar davant de la síntesi d'enginy i agudesa que té la gent. És com si et retallessin un trosset de realitat i t'ho posessin a la mà; pesa.

I un dels conceptes que han entrat a formar part de la meva cosmovisió li dec a un lector d'aquesta casa. No recordo quina era la notícia o a qui se li va acudir, però si recordo aquesta meravellosa impressió que ens produeix la precisió estètica. El concepte estava referit a Catalunya i era el de Carlisme woke. Moltes gràcies.

La ideologia oficial

De tan singular que volia ser, Catalunya va optar per ser contradictòria. I això, doncs sí, és garantia de ser especialet, però també un neuròtic més o menys intractable. És que ja se sap que a partir d'una contradicció es pot deduir qualsevol cosa. Principi d'Explosió, es diu això, per cert.

I així, en poc temps, passem del carlisme a la CUP, però amb l'agreujant que el trànsit no és perfecte; queden traces de tot. Fes el favor de defensar-me els dofins heteroflexibles, però en català. “Les feministes espanyoles no són ningú per dir-nos què som nosaltres”, vaig sentir ahir dir una feminista catalana. Em recorda a mi quan era petit, que estava convençut que els Reis Mags no existien, però el Pare Noel sí.

La conclusió de tota aquesta socialització de la neurosi va ser el procés, que era bàsicament una elit nacionalista subcontractant la ideologia en el progressisme salvífic. La cola que unia les peces d'aquest collage esquizoide era la idea de procés, molt socorreguda per fugir cap endavant. I d'aquí que encara sobrevol per l'ambient, Perro Sanxe mitjançant, la pintoresca idea que Junts té remotament alguna cosa a veure amb el progressisme.

Aquesta combinació de nacionalisme i wokisme va ser un Red Bull per a la supèrbia local. Juntes la superioritat mitològica del nacionalista amb la superioritat moral de l'esquerrà i Déu, Pàtria i o sea! I quan aquest esquema Ponzi d'infeliços es va esfondrar, vam assistir a un dels resultats més curiosos de la política contemporània: el col·lapse del wokisme a Catalunya.

En aquesta alta costura de la vanitat va exercir un paper clau una de les subespècies més odioses i verinoses dels paràsits: les elits universitàries de lletres. Jo, que tinc el C2 de xiringuitologia, puc assegurar que la forma de corrupció més estesa a Catalunya és el trànsit entre les facultats de lletres i els xiringuitos nacionalcuquis (ecologia, pacifisme, gènere, antiracisme, etc.). No és una ximpleria. El més pardal s'aixeca 40K per comptar núvols o teoritzar sobre el feminisme afganès.

Orografies canviants

I res, doncs això, provincians universals, cosmopolites amb boina. Ara sembla que l'ànima nacionalista es practica una sagnia de progressisme. Potser la propera pujada del cicle l'empeny l'ànima carlina del personal. El que és segur és que aquesta legislatura serà de pura reordenació de les peces. De fet, avui tenim a veure si el pare Junqueras aconsegueix el control d'ERC o guanya l'altre.

Mentrestant, la realitat fa gala de la seva inapel·lable habilitat per amassar la varietat. I més o menys podem veure per on va el guionista. A mitjà termini, sembla que Catalunya serà una barreja entre un emirat, una classe de salsa i la ciutat-Estat de Barcelona. Ja ho veurem, com sempre.