El PP dona per descomptat que Puigdemont és ostatge de l'amnistia

Fa molt de temps que sobrevola per l'ambient la idea que Junts i PP pactaran més aviat que tard. De moment, això s'ha revelat com a fals, cosa que reforça l'aura de supervivent de Sánchez. El que sí que hi ha hagut són alguns episodis que han donat peu a aquesta teoria de l'aliança Junts-PP.

D'entrada, des del PP han fet tímids intents per obrir aquesta via; de fet, aquest ha estat sempre un dels desitjos estratègics de Feijóo. D'altra banda, Junts i PP han votat junts al Congrés en algunes qüestions econòmiques. I simultani a tot això, l'esquerra - sobretot, ERC - ha intentat vendre la idea que Junts està alineat amb la “dreta espanyola”.

Però el cas és que Sánchez és a la Moncloa i tots els envits de Puigdemont es dissolen com terrossos de sucre. Com s'ha explicat a E-Notícies a propòsit de diverses votacions importants, Junts està en una posició molt més dèbil i confusa del que sembla. I és més, aquesta debilitat es compensa amb tot el contrari: amb un perfil molt fort, però amb poc recorregut real.

Maximalisme i maquillatge

La prova d'aquesta situació la trobem en què Junts no ha tombat el Gobierno, que és l'element més bàsic de l'estabilitat. Si tomben el Gobierno, forçarien eleccions generals i això dispararia les possibilitats d'una majoria absoluta de PP i Vox. Aquest és el límit amb què Waterloo es colpeja una i una altra vegada el front.

Aquesta situació condueix Junts a una estratègia de joc curt molt maximalista i que aconsegueix maquillar més o menys la seva dependència cap a Sánchez. A més, coincideix amb la competició de fons que ara planteja Aliança Catalana. Això últim és quelcom que es destaca poc a la premsa, tant la processista, que no vol donar ales a AC, com a l'espanyola, que encara no han calibrat a Sílvia Orriols. Però l'últim CEO ja mostrava una transferència d'aproximadament cinc diputats de Junts cap a AC.

El problema d'aquesta estratègia de Junts és que necessita fugir cap endavant i a mitjà termini es queda sense combustible. Perquè el PSOE ho promet tot a Puigdemont i després li entrega incompliments o versions devaluades. Els exemples més clars són el català a Europa o la immigració, que han obligat Puigdemont a disparar un altre tret a l'aire amb la moció de confiança.

Dependències mútues

La pregunta immediata és per què Junts estira tant una estratègia que afecta la seva credibilitat i que electoralment no sembla donar-li resultats. La resposta cal buscar-la en la clau de volta d'aquesta legislatura: la llei d'amnistia. És en aquest context que el PP assumeix que Puigdemont no consumarà les seves amenaces fins a no tenir el camí judicial desbrossat.

Si mirem enrere, observem que els indults van servir perquè el PSOE empresonés ERC dins Frankenstein. En canvi, el preu de Puigdemont era una mica més alt: una llei d'amnistia i participar en la seva redacció. Però com passa sempre amb el PSOE, els temps difusos beneficien els socialistes, és a dir, al que té el poder. No per casualitat és tan famosa aquella frase d'Andreotti: el poder desgasta, sobretot al que no el té.

La llei d'amnistia va sortir cap endavant, però va quedar encallada de seguida en un ‘via crucis’ jurídic que ha de passar ara pel Tribunal Constitucional. Això depèn, doncs, de Conde Pumpido, que és el president del TC. I la tesi que manegen a Gènova és que Puigdemont no deixarà caure Sánchez fins que el Constitucional es pronunciï. “[Puigdemont]no mourà un dit fins que Conde Pumpido acceleri la sentència de l'amnistia”, deien ahir fonts del PP a Vozpopuli.

Els populars donen per descomptat que l'única sintonia amb Junts serà en temes econòmics, és a dir, fent d'altaveu de certes patronals. Fora d'això, a Gènova ja no s'encomanen a nous envits de Puigdemont per tombar Sánchez. Perquè de la mateixa manera, Sánchez necessita lligar Puigdemont per mantenir la viabilitat d'un ‘Frankenstein’ que es desmunta per peces.