El procés es desinfla sense remei: la llosa de Pujol i el retir suís de Marta Rovira

Resulta innegable que el procés, tal com el coneixíem, ha col·lapsat. La pèrdua de la majoria indepe va punxar una bombolla les restes de la qual encara es dispersen per l'ambient. Això apunta que la legislatura actual és de reajustament polític i de reassignació de les peces. En aquest sentit, la política catalana ha obert diverses línies importants: la irrupció de Sílvia Orriols, l’èxit del PPC o la decadència de l’esquerra 'woke' i antisistema.

A partir d’aquí, el procés ha començat a col·lapsar per parts. No només s’ha enfonsat un discurs - que ara té com a contrapartida l’abstencionisme -, sinó també tota una xarxa d’interessos creats. L’únic sector que es manté al marge és la premsa subvencionada, la capacitat d’adaptació de la qual li permet continuar oficiant de portaveu de la confrontació partitocràtica.

Aquest col·lapse polític es reflecteix en un degoteig constant d’anècdotes que, d’entrada, poden semblar secundàries, però que són molt reveladores. I les dues últimes anècdotes són doblement il·luminadores pels personatges que les protagonitzen. Un es pot considerar l’avi del procés, Jordi Pujol, i l’altre, la neta, Marta Rovira.

Pujol i Rovira

“No serem independents. Espanya és un país molt poderós, que té una de les dues o tres llengües més importants del món. Nosaltres podem aspirar a salvar-nos, però ho hem de fer a través de negociar”. Així s'expressava l'expresident Pujol aquest cap de setmana en un acte en Castellcerçol.

Amb aquestes paraules, Pujol posa mesures al que va ser un dels errors processistes més importants: fer-se una caricatura d'Espanya com un Estat feble i ineficaç. Això també ho havia denunciat David Madí, que no va dubtar a admetre que Espanya “té una cultura de poder admirable”.

De passada, Pujol col·loca una altra vegada el catalanisme a la casella de sortida, és a dir, tornant al clàssic pragmatisme català. “Nosaltres podem aspirar a salvar-nos, però ho hem de fer a través de negociar”, va dir Pujol davant els micros:

I amb una coincidència també molt simbòlica, poc després d'aquestes paraules de Pujol era notícia que Marta Rovira havia decidit quedar-se a viure a Suïssa. Un repàs a les reaccions davant aquesta notícia mostra que els més indignats van ser els mateixos independentistes.

Molts recorden que Rovira va dir que “lluitarien fins al final” i que havia tornat a Catalunya per “acabar la feina”. I aquesta feina ha consistit de facto a dissenyar l'acord amb el PSC per evitar la repetició electoral i intentar matar (políticament) Junqueras.

I abans de tot això també hem assistit a altres episodis que han servit per mostrar la naturalesa partitocràtica del procés. Després del 12M, per exemple, la guerra entre Junts i ERC va arribar al seu màxim, tots dos partits van protagonitzar les seves respectives lluites internes (molt més dura en el cas d'ERC) i Aliança Catalana es va consolidar com a actor indepe antiprocessista. Això ha deixat una reguera d'incomptables joguines trencades, que van des de Laura Borràs fins a Toni Comín.

El PSC aprofita el buit i l'independentisme s'intenta renovar

El col·lapse de l'estafa ha deixat un clima social d'enorme desengany cap a la política, a més a més maximitzat per la llista de problemes de Catalunya, entre els quals destaquen la seguretat i l'habitatge. Això explica que el PSC hagi posat les llargues i aposti per esprémer al màxim el marge de millora existent.

Per la resta, la incògnita rau en quina serà la nova mutació del nacionalisme català, que és una realitat social objectiva. Ara com ara sembla molt probable que s'intenti vendre a l'electorat una renovació política a través de les figures de Puigdemont i Junqueras. Només el temps i les condicions de vida diran si l'independentisme aconsegueix recuperar almenys l'abstencionisme.