La paràlisi en la política catalana arriba al seu final

Després de les eleccions del 12M, la política catalana es va instal·lar a la inacció. El motiu cal buscar-lo a les eleccions europees. Amb un Parlament fragmentat i amb interessos creuats que arriben fins a Madrid, a ningú no li interessava fer-se fotos amb ningú abans de les europees. Si alguna cosa ha unit gairebé tots els partits ha estat amagar les seves cartes fins diumenge.

Mentrestant, però, els partits han avançat de manera discreta amb les negociacions, començant per les negociacions per a la Mesa del Parlament i el contingut de les quals es revelarà dilluns que ve. Com s'ha explicat, la forma que adquireixi la Mesa serà un bon termòmetre del que passarà després amb la investidura del president i, en general, amb tota la legislatura. Es pot dir que dilluns comença de debò la legislatura.

Tot i no constituir cap obligació de cara al futur, el que decideixin els partits dilluns que ve serà força revelador. Així, per exemple, si al final el tripartit tira endavant a la Mesa, la possibilitat d'un tripartit a Palau seria la seva continuació natural. De passada, també ens assenyalaria el rumb que podria agafar la reorganització interna d'ERC, que és un assumpte fonamental per a la política catalana.

La primera incògnita: Illa o Puigdemont?

Disparador, doncs, de la legislatura, la Mesa donarà força forma a les negociacions que portaran algú a Palau. I encara que siguin especulacions o tacticismes interessats, ja es pot entreveure per on vol anar cadascú.

Com és natural, el PSC té la legitimitat de la victòria – i que l'independentisme no suma per primera vegada en la seva història – per demanar que Salvador Illa sigui president. El vot dels Comuns ho tenen gairebé assegurat. Després de signar el pitjor resultat de la seva història, als Comuns ja els va bé mantenir alguna quota de poder, encara que sigui a costa d'empassar-se el Hard Rock. Amb Albiach inutilitzada, la incògnita llavors és a ERC.

La veritat és que totes les incògnites tenen forma republicana. Qualsevol majoria guanyadora depèn d'ERC, que es debat entre donar ales al PSC o intentar ressuscitar el processisme amb Junts. Tot i que monòtona, aquesta darrera possibilitat ja la demanen figures com Artur Mas o Lluís Llach, que ara, que estan de retirada, tornen a invocar l'esperit de la unitat independentista. O sigui, forçar eleccions. Des del seu púlpit de lampista, la que va ser mà dreta d'Artur Mas, David Madí, demana descartar aquesta possibilitat.

Finalment, hi ha la carta de Puigdemont, que per ara ja ha contret dos crèdits morals: que deixarà la política si no n'és president i que tornarà per al debat d'investidura. De moment, el que és segur és que Junts fuig endavant i intenta presentar una posició de força per a les negociacions. La setmana passada, Toni Comín - que té pinta que demà es quedarà sol al Parlament Europeu - li deia al PSOE que una cosa per una altra i que ara els toca fer president Puigdemont.