Jordan Bardella, la nova cara de la dreta darrere de l'èxit del partit de Le Pen

Reagrupament Nacional, el partit de Marine Le Pen, ha fet història en col·locar-se com a primera força de França a les eleccions europees de diumenge. Ho ha fet, a més, amb un resultat inapel·lable. Un 31,5% i 30 eurodiputats per només 13 de la candidata d'Emannuel Macron, que va portar el president francès a dissoldre l'Assemblea Nacional i convocar eleccions anticipades.

L'històric triomf dels identitaris francesos ha provocat un terratrèmol a la política nacional francesa, però també suposa un punt d'inflexió a Europa. Els partits de la nova dreta encara no tenen prou força per condicionar la política europea, que seguirà en mans dels dos grans grups, el centredreta i la socialdemocràcia. No obstant això, hi ha una cosa molt significativa, i és que les dretes extremes creixen just al cor de la vella Europa.

A més de Bèlgica, el País Baix, Alemanya i Àustria, els resultats a França marquen un abans i un després. Sobretot perquè Marine Le Pen ha aconseguit el que fa anys semblava impossible, la normalització de l'extrema dreta al país francès. Les causes s'han de buscar en diferents factors, però la victòria d'ahir té un nom propi que ajuda a entendre molt del que està passant: Jordan Bardella.

Criat als suburbis francesos

Jordan Bardella representa la perfecta culminació del procés de normalització de l'extrema dreta a França. Marine Le Pen va assumir el repte de convertir un partit aïllat i estigmatitzat en un partit de masses cridat a desbancar les forces tradicionals (el Partit Socialista Francès i el Partit Republicà). Bardella representa el nou rostre de la dreta nacional que aglutina tant sectors del vell Front Nacional com exvotants del centredreta, la socialdemocràcia i l'extrema esquerra abandonats pels seus partits i pel sistema.

L'èxit de Jordan Bardella s'assenta sobre els seus orígens humils. Procedeix d'una família d'emigrants italians i algerians, que van desembarcar a França per progressar fent els treballs més durs i precaris. Va néixer als suburbis de Drancy, a la perifèria de la capital francesa on abunda la misèria i la delinqüència, i allà va ser criat per la seva mare soltera a la vuitena planta d'un vell edifici.

“Cada dia des de la meva finestra i quan entrava a l'edifici veia que hi havia traficants de droga controlant si eres de la policia”, va explicar el polític a la seva entrevista més personal. La seva convivència diària amb la delinqüència i les dificultats per tirar endavant en un sistema cada vegada més elitista i controlat per la partitocràcia hi van forjar una personalitat dura. El punt d'inflexió va arribar amb els disturbis del 2005 a la perifèria de París, quan ell tenia 16 anys, i va decidir afiliar-se al partit de Le Pen “perquè França no s'assemblés a allò que ell havia viscut”.

Qui millor per encapçalar la crítica contra el multiculturalisme i la immigració il·legal que qui ho va patir de primera mà. La importància es va visualitzar clarament durant un debat recent amb Gabriel Attal, el primer ministre del partit d'Emmanuel Macron. Els francesos van veure davant les pantalles un polític fet a si mateix procedent dels suburbis parisencs davant del fill d'una família de la burgesia intel·lectual parisenca criat entre els cotons de la gauche divine francesa.

Bonic, jove i talentós: l'esperança de la nova França

L'altra clau del seu èxit és la joventut. Amb 29 anys, Bardella ha sabut utilitzar les xarxes socials per difondre el seu missatge i atraure el vot dels francesos de menys de trenta anys que aspiren a substituir les elits causants de la seva precarietat. Les noves generacions veuen a Bardella l'esperança d'una nova França que recuperi la seva identitat davant l'amenaça multicultural i globalista, que restableixi l'ordre i la seguretat, i tregui la classe mitjana empobrida de la precarietat i la manca de perspectives.

A més dels seus orígens humils i la seva joventut, Bardella és carismàtic i té estrella, un producte mediàtic perfecte per catapultar el lepenisme als cims del poder a França. Té bona oratòria i és directe, franc, sense pèls a la llengua. Però alhora amb el punt de seny i temprança que trenca amb els esquemes histriònics que solen abundar a les extremes dretes europees d'avui dia. Les seves aparicions televisives, però sobretot els seus discursos als mítings, han esdevingut una cita obligada per a milers de joves francesos que s'han reenganxat a la política per ell.

La seva victòria a les europees suposa un nou pas per a la normalització del seu discurs entre els francesos. Si fa uns anys votar Le Pen era un estigma i molts francesos ho ocultaven, ara ho fan sense complexos i fins i tot pregonen orgullosos el vot per Jordan Bardella. El triomf suposa també un nou pas per a ell, que després d'un vertiginós ascens a la jerarquia del partit ja comença a perfilar-se com a futur líder institucional de la França conquerida pel lepenisme.

Les eleccions europees poden haver donat l'estocada final a un macronisme en declivi, i l'Agrupació Nacional ja posa la seva mirada a l'Elisi el 2027. Marine Le Pen liderarà la carrera presidencial, mentre que Bardella es perfila com el candidat ideal per disputar les legislatives de 2026. Qui sap si dintre de tres anys tindrem Marine Le Pen com a presidenta de França i Jordan Bardella com a primer ministre.