Parlament de Catalunya Les maniobres de la partitocràcia al Parlament: així es degrada la política catalana
Els partits fan i desfan i això dispara la desafecció política dels ciutadans
Sobre plànols, la teoria s'aguanta molt bé: els ciutadans voten uns representants que després legislen en nom seu. Això funcionaria si el trànsit entre el ciutadà i el seu representant fos immaculat, com un poder notarial. Però la veritat és que els representants polítics no es deuen més que al seu partit.
Això condueix a allò que 'de facto' és la democràcia: una partitocràcia. És a dir, un joc de competició agònica entre partits, que són alhora nuclis de poder i nuclis mediàtics. Per això, la democràcia realment existent és més aviat una demagògia per sectors que una altra cosa.
Aquesta situació fa que els polítics puguin canviar la seva postura amb impunitat o proposar qualsevol cosa. Des de referèndums d'independència fins a rendes bàsiques i passant per deportacions massives o la socialització dels mitjans de producció. Quan no hi ha cap compromís concret amb les polítiques que es proposen, el maximalisme és moneda corrent.
La democràcia és una partitocràcia | Europa Press
L'evident desafecció
La desafecció política de la ciutadania és un resultat no només previsible, sinó també natural d'aquesta situació. Un ciutadà corrent no pot gastar les energies a entendre i seguir unes dinàmiques polítiques que, al final, no l'involucraran. El cas de Catalunya és molt il·lustratiu.
No hi ha tants llocs on coincideixin dos identitarismes en sentit contrari, l'auge i la decadència de l'esquerra 'woke' i la caiguda d'un projecte de secessió. Això explica que el desencís i polarització siguin màximes, començant pel procés.
I el que s'ha viscut al Parlament durant els darrers dies i mesos no fa més que reflectir aquesta situació.
Ajuts a la butxaca
L'últim exemple és d'ahir mateix i és molt il·lustratiu pel que té de vulgar. Segons va revelar el diari Ara, el PSC té a sou del seu grup parlamentari dos assessors dels Comuns. Aquesta va ser una de les concessions dels socialistes perquè els Comuns poguessin esmorteir el minvament econòmic que va suposar el seu fracàs electoral.
Sobre això cal deixar anotat un comentari: que els partits depenen econòmicament de les subvencions públiques. A E-Notícies hem explicat el negoci (o mal negoci) que suposen les eleccions per als partits. Aquest és l'únic consens efectiu i gairebé unànime entre els partits polítics.
Tornant als Comuns: aquest és un exemple de com les maniobres partitocràtiques esmenen el resultat de les urnes. O és que potser els Comuns tenen dret a disposar de més assessors dels que contempla el resultat de les urnes? Sigui com sigui, no és el primer exemple que donen els partits progressistes.
Era un dels punts de l'acord entre PSC i Comuns | Europa Press
El juliol passat era notícia que el Parlament havia aprovat una reforma perquè ERC pogués donar-li un diputat a la CUP i així els cupaires tinguessin un grup parlamentari propi. Això es tradueix en diversos beneficis parlamentaris a què CUP no tindria accés si fos pels seus propis mitjans. És tan simple com que els ciutadans no els van votar prou (4 diputats) perquè disposessin d'aquest privilegi.
Més que il·legals, aquestes maniobres són fraus de llei que s'emparen en acords privats o en reformes del Reglament. Sobre el grup parlamentari de la CUP, per exemple, el conegut politòleg Pablo Simón ho va explicar. “És una dinàmica de frau de llei que introdueix una nova eina de negociació política”, va dir.
La CUP gaudeix d´uns privilegis que no li corresponen | Europa Press
Aquests estratagemes es justifiquen d'una manera completament interna a la partitocràcia. De fet, l'Ara explicava que Comuns i PSC justifiquen la seva maniobra dient que ERC havia fet una cosa semblant amb la CUP. És a dir, que un frau de llei aliè justifica un frau de llei propi.
Aquests són dos exemples de la degradació política catalana. A més a més, es tracta de dues pràctiques que el Parlament no tenia i que ha importat del Congrés dels Diputats. Fins i tot n'ha empitjorat perquè, en el cas del Congrés, els assessors cedits passen a formar part de l'altre grup parlamentari.
Cordons sanitaris o la realitat no existeix
Una altra cara de la partitocràcia són els cordons sanitaris. En el cas de Catalunya ara mateix hi ha un cordó sanitari aplicat sobre Vox i Aliança Catalana. Això es tradueix que prop de 400.000 persones han perdut la seva incidència política. Però si alguna cosa caracteritza els cordons sanitaris és que, tal com es plantegen, no funcionen.
Precisament aquests dies, el professor de la UB, Xavier Torrens, que ha escrit un llibre sobre AC, explica que el cordó sanitari és “inoperant”. Com va dir per a La Razón, la millor manera de canalitzar els nacionalpopulismes és “dissenyant polítiques públiques amb impacte social que abordin seriosament la política migratòria i la inseguretat, cosa que de moment no s'està fent”.
Orriols és el nacionalpopulisme català | Parlament de Catalunya
Europa ofereix exemples de com els cordons sanitaris són contraproduents si no es resolen els problemes de fons. Sobre això, el professor Torrens ha descobert una casualitat estadística molt suggeridora. La primera vegada que Giorgia Meloni es va presentar a unes eleccions, diu el professor, va treure exactament el mateix percentatge de vots que va obtenir Sílvia Orriols: 3,7%.
Més notícies: