Israel, Iran i la contradicció flagrant de l'esquerra catalana

La liquidació del líder d'Hesbol·là, Hassan Nasrallah, a mans de l'exèrcit israelià, va provocar el cap de setmana passat una profunda commoció a l'esquerra espanyola i internacional. No van faltar les lloes al mateix Nasrallah, un sanguinari criminal a qui van convertir en heroi de "la resistència àrab". Ni l'acostumat blanquejament de règims tirànics com el de l'Iran i organitzacions terroristes com Hezbol·là.

Com calia esperar, l'entrada d'Israel al Líban va ser rebuda amb ira per l'esquerra globalista. Però la pluja de míssils iranians sobre Israel ha estat celebrada amb gran eufòria pels líders progressistes.

L'esquerra catalana no escapa al paradigma imperant a l'esquerra internacional, i de fet el representa millor que ningú. Aquests dies, les xarxes socials s'han omplert de lloes a l'Iran i a Hezbol·là i d'atacs a Israel, si no de celebracions per l'atac d'aquest dimarts. La dirigent de la CUP Laia Estrada ha culpat Occident del “genocidi” a Palestina, i ha demanat a la Generalitat que tanqui l'oficina d'exteriors a Tel Aviv.

La simplificació maniquea d'un conflicte d'enorme complexitat com aquest només pot portar a flagrants contradiccions. És el que li passa a l'esquerra, que en el seu esforç per analitzar el conflicte des de l'estret marc de la política de blocs (imperialisme/antiimperialisme), acaba defensant acríticament actors com Hamàs o Iran. Això els condemna a la complicitat amb un sistema de valors radicalment oposat als seus, que de fet acaba negant allò que són.

Per què l'esquerra woke odia Israel?

Cal començar pel principi, preguntant-se per què l'esquerra postmoderna odia amb tanta vehemència l'Estat d'Israel. De fet, no sempre va ser així, si ens atenim a l'admiració que sempre va despertar Israel a l'esquerra per la seva tradició de comunes socialistes (kibutz). Però quan Israel va aixafar els països àrabs a la Guerra dels Sis Dies el 1967, va passar de ser el país oprimit a ser vist com la potència opressora.

I això va canviar per sempre la seva posició sobre Israel. Perquè en essència -i aquí hi ha la clau de tot- l'esquerra sempre defensa des de la seva superioritat moral a la part més feble en un conflicte. Per això empatitza amb els jueus només quan són les víctimes, i en canvi els nega sistemàticament el seu dret a defensar-se.

Hi ha altres raons, com el fet que Israel representa el bastió a l'Orient Mitjà d'allò que l'esquerra odia: el capitalisme i els valors de la civilització. Això encara es veu més reforçat per l'aliança d'Israel amb els Estats Units, el gran anticrist de l'esquerra. La lluita per la supervivència d'Israel en un context advers, envoltat d'enemics, és vist com la culminació de l'"imperialisme ianqui" al món.

Això està relacionat amb el relativisme cultural -segons el qual totes les cultures són igual de respectables- que l'esquerra ha portat a l'extrem. Amb el pas dels anys, el relativisme cultural ha portat a l'esquerra un autoodi cap al món occidental que consideren opressor de la resta de cultures. Sobretot de la cultura islàmica, la qual cosa explica l'afinitat malaltissa de l'esquerra cap a l'islam i que les seves anàlisis parteixin sempre de l'obsessió contra l'islamofòbia.

Per què callen sobre les atrocitats de l'Iran?

L'esquerra actual analitza tots els conflictes des del prisma de l'antagonisme entre l'imperialisme i l'antiimperialisme. Des del seu prisma, Israel és una potència imperialista que oprimeix els pobles veïns. Però la seva anàlisi incorre en almenys dues grans contradiccions.

Una, la diferent vara de mesurar amb el judaisme -que consideren racista i imperialista- i l'islamisme -a qui atorguen les aspiracions legítimes del seu desenvolupament social i cultural. En la seva anàlisi de bons i dolents, el sionisme és el gran malvat de la pel·lícula, mentre que el panarabisme és el resultat de la lluita contra l'opressió.

L'altra contradicció és que l'ambició d'Israel sobre els territoris veïns és vist com a colonització i el més alt exercici d'imperialisme. Però en canvi no són analitzades de la mateixa manera les ànsies expansionistes de l'Iran sobre territoris com el Líban, l'Iraq i Síria.

Això s'explica per l'enfocament acrític de l'esquerra cap als actors de la regió que formen part de la lluita contra Israel, i per extensió contra els Estats Units i l'Occident.

La manifestació més dramàtica d'aquesta realitat és el silenci atroç dels progres cap a la vulneració sistemàtica dels drets humans a Palestina, el Líban o l'Iran. Això explica que líders de l'esquerra -també a Catalunya- fa només uns dies glorifiquessin el líder d'una organització terrorista com Hassan Nasrallah que en un vídeo cridava a matar homosexuals. I també explica que els defensors del feminisme abandonin a la seva sort les dones iranianes en la seva lluita contra el règim que les oprimeix.