El joc del PSOE amb el finançament singular: on és la boleta

L'estratègia negociadora del PSOE s'ha tornat mítica i molts hi assisteixen amb admiració als seus efectes (i a les seves víctimes). En essència, aquesta estratègia consisteix a aconseguir una cosa petita, però real, a canvi de donar una cosa molt gran, però indefinida. D'aquesta manera, el PSOE aconsegueix una supervivència diària i que, a llarg termini, esdevé una supervivència constant.

Juntament amb això, al PSOE no li importa fer concessions ideològiques que, en realitat, tenen una transcendència política més aviat escassa. El català a Europa – que en teoria va aconseguir Junts – és un bon exemple tant de l'habilitat del PSOE com de la ferma imperícia dels seus socis.

I és que el PSOE es va comprometre a satisfer el maximalisme de Junts i va dir que farien al català llengua cooficial a Europa. A partir d'aquí apareix el moment clau de l'estratègia socialista: fer alguns moviments, trobar-se amb els obstacles propis de la realitat i dir que ells han complert.

En el cas del català, el PSOE va començar els tràmits a Brussel·les i va trobar que calia unanimitat entre els Estats membres per aprovar la cooficialitat d'un idioma. El problema és que aquesta unanimitat és molt complexa perquè molts països també lidien amb els seus nacionalismes minoritaris, que no volen alimentar (són els famosos “assumptes interns” dels Estats). El dubte, és clar, és si no hi havia ningú a Junts que sabés que aquesta possibilitat existia.

Tot i que l'exemple més sagnant és el de l'amnistia, que de moment no se li ha aplicat a Puigdemont. I el problema és que poca cosa més li poden retreure des de Junts al PSOE. Al capdavall, els juntaires van formar part del redactat de la llei, eren conscients de la carrera d'obstacles judicials i sabien que el més probable és que al final acabés decidint un tribunal europeu.

Com ja es va explicar a E-Notícies, el jutge Marchena va avisar que, sigui quina sigui la decisió del Tribunal Constitucional, el Suprem presentarà un recurs a Europa. I ara com ara, els precedents judicials del processisme a Europa són dolents. Des de Toni Comín quedant-se sense escó fins al desmantellament de la farsa jurídica del 9-N, que potser és l'exemple més decebedor d'engany a l'electorat nacionalista a Catalunya.

El sistema de finançament: un negociat polític

Deixant ara de banda el traspàs de la immigració - que encara s'ha de veure com serà -, l'últim joc de mans del PSOE amb el processisme ha estat el sistema de finançament singular.

L'única cosa concreta i fàctica del nou sistema de finançament és que va ser un punt de trobada entre els interessos polítics d'ERC i el PSC per evitar la repetició electoral i investir Illa, respectivament. A partir d'aquí, aquesta concessió del PSOE no s'ha mogut gens ni mica de la inconcreció i la indefinició en què està instal·lada.

I encara que sigui amb un ànim crític, això ja ho han vist i denunciat altres forces polítiques, com Junts o el PP català. Figures tan diferents com Jordi Turull o Alejandro Fernández han dit el mateix amb paraules diferents. És a dir, que la idea d'un nou sistema de finançament que acosta Catalunya a una mena de sobirania fiscal és mentida:

I ahir mateix, Alfred Bosch, la cara més visible i coneguda de Foc Nou, venia a dir d'una manera suau que ERC no pot ser enganyada més temps pel PSOE. “ERC no podem continuar sent Charlie Brown i el PSOE Snoopy”, va dir Bosch, abans d'afegir que al PSOE “són molt llestos i tenen molta mili”:

El PSOE: Quina carpeta vols?

Precisament per com és el PSOE, encara no es pot dir com quedarà el sistema de finançament. Però el que sí que es pot assegurar és que en aquest precís instant el PSOE diu i defensa coses diametralment oposades. Mentrestant, ERC només pot pressionar una mica per mantenir les maneres mentre encara resol la seva catarsi interna.

Amb vista al seu electorat (i als seus crítics interns), el PSOE rebaixa l'abast de la concessió i diu que és una manera de federalitzar l'Estat. Però de cara a ERC, els socialistes paguen una barra lliure de termes grandiloqüents, com ara el maltractament fiscal a Catalunya, l'impacte econòmic que suposa, la singularitat i fins i tot la bilateralitat. Com ja ha passat en molts altres casos, el PSOE cercarà agònicament un punt d'equilibri entre les pressions circumstancials del moment.

Tot apunta a un intent de reforma general del sistema, equilibrant d'alguna manera la solidaritat territorial i les concessions al processisme, que està àvid de ser singular. Però ara com ara no hi ha cap prova o declaració que constati de manera inequívoca que Catalunya sortirà millorada del repartiment. I el motiu perquè no existeix és que el PSOE encara no sap com quadrar el fet de donar més recursos a una regió sense que en perdi una altra. A tot estirar, poden carregar contra Ayuso i fer-la responsable del dúmping fiscal.

És a dir, que de seu és impossible que sigui singular un sistema de finançament que tindrà tothom; el que ara tenen els bascos, per exemple, sí que és singular. Finalment, cal recordar un altre factor fonamental, i és que ara mateix la Generalitat i la Moncloa juguen en equip. Són ells els que tenen un "equip d'experts", com va dir la consellera Romero, treballant en aquest assumpte per tenir un projecte que, només després, es posarà al centre del debat.