El processisme descobreix ara l'engany d'Artur Mas i els seus

El processisme cotitza a la baixa. D'un temps ençà - després potser del 2017 -, l'electorat de Junts i ERC està en un procés de desengany profund. Cosa que explica que l'abstencionisme sigui, encara que per omissió, una de les forces polítiques més determinants a Catalunya.

Com assenyalen multitud de figures de diferents ideologies, l'independentisme no és ni de bon tros mort. En tot cas, és a casa, castigant el processisme. Des del mateix espai nacionalista, figures com Bernat Dedéu interpreten això com un èxit.

El que és segur és que la ressaca de tots aquests anys processistes encara dura. El que ha passat amb Artur Mas i la sentència de la justícia europea sobre el 9N n'és un exemple paradigmàtic. La indignació entre els 'indepes' és màxima.

Toca reflexionar

Sent estrictes, es pot dir que el processisme ha perdut la batalla judicial del 9N per una barreja de mediocritat i enganys. I és que, com revela la cronologia dels fets, sembla clar que hi havia interessos polítics darrere aquesta presumpta inacció de Mas i el seu advocat, Xavier Melero. Concretament, les negociacions de Junts amb el PSOE per a la investidura de Sánchez.

Com és natural, això ha despertat les ires de processistes i exprocessistes. Entre altres coses, posen el crit al cel pel fet que la 'Caixa de Solidaritat' s'hagi desaprofitat d'aquesta manera. Fins i tot la premsa processista es veu ara en l'obligació ideològica de reflexionar sobre les seves elits polítiques.

El silenci interessat de Homs, Ortega i Rigau

L'especialista en tribunals i assumptes jurídics de VilaWeb, Josep Casulleras Nualart, ha publicat un article que fa un repàs dels diferents fracassos judicials del processisme a Europa. En si mateix, el titular ja és força revelador: “La defensa del 9-N a Estrasburg es perd per deixadesa, inacció i el refús del tribunal”.

Certament, l'autor no es permet cap complaença i sintetitza la realitat tal com és. "La batalla contra l’estat espanyol i per la defensa dels drets fonamentals per la causa del 9-N s’ha perdut", diu Casulleras. I el resum, efectivament, és aquest: ara com ara, el processisme no ha guanyat cap batalla judicial a Europa. El recent fracàs de l'expresident Mas “s'afegeix a la inadmissió de la demanda d'Homs fa més d'un any i a la renúncia d'Ortega i Rigau a lliurar la batalla europea”.

La derrota d'aquesta batalla ha estat el més pur estil processista: entre silencis, amb declaracions grandiloqüents que després no en són el cas i apel·lant a factors anecdòtics com els “malentesos”. Això últim, per exemple, ha estat el que ha dit Artur Mas per justificar que fins a tres vegades ell i Melero no van respondre a les peticions de la justícia europea. Però és que, de manera semblant, es van desenvolupar els esdeveniments amb altres figures del processisme com Homs, Ortega o Rigau.

Com explica l'autor de l'article, el setembre passat, Francesc Homs va rebre la resolució del Tribunal Europeu de Drets Humans comunicant-li que la demanda contra la justícia espanyola havia estat declarada inadmissible. I si d'això no se'n va saber res va ser perquè Homs li va callar. Si no fos perquè l'expresident del Parlament Josep Costa ho va revelar en xarxes, ningú no sabria que Europa no havia donat la raó al processisme. I amb els casos de Joana Ortega i Irene Rigau el mateix: encara no se sap el motiu pel qual van decidir no presentar les seves denúncies davant d'Europa.

En definitiva, que el relat que 'Europa ens mira' i que la justícia europea deixarà en un mal lloc la justícia espanyola és fals.