El secretari general de Junts per Catalunya, Jordi Turull, amb cara seriosa, intervé durant una roda de premsa a la seu del partit, el 29 de maig del 2023, a Barcelona
POLÍTICA

L'indefinició li passa factura a Junts

Entre una renovació fantasma i la pressió d'Aliança Catalana, la situació de Junts és delicada

En un primer moment, el col·lapse processista semblava que anava a perjudicar més a ERC que a Junts. Els republicans van optar per estar en el focus de les crítiques durant un temps (les negociacions i la investidura) a canvi de no repetir eleccions, és a dir, d'enfonsar-se encara més. Ara, en canvi, observem que el desplegament de la legislatura afecta més a Junts, i el motiu no és altre que la inconsistència del discurs.

Abans de res, cal tenir present que Junts afronta aquesta situació sense haver fet una renovació interna real. Això significa que el partit encararà la fi de les majories indepes igual que abans. La prova està en què l'actual líder del partit, l'expresident Puigdemont, és la figura processista per antonomàsia dels últims deu anys.

Carles Puigdemont parlant a un micròfon amb una bandera catalana de fons.

A partir d'aquí, Junts s'ha instal·lat en una bipolaritat ideològica que no acaba de comprometre's amb cap línia clara. D'una banda, el partit encara dona joc a la quota ‘progre’ que arrossegava el Procés en el seu conjunt i que l'establishment català ha interioritzat. D'altra banda, els juntaires endureixen el discurs de manera reactiva per neutralitzar la competència d'Aliança Catalana.

A la fi, això es tradueix en fer l'únic que se li dona bé a Junts: Convergència. És a dir, un nacionalisme moderat, proper als empresaris i que veu en l'inquilí de La Moncloa un caixer automàtic. Això és el que explica que l'expresident Mas guanyi molta ascendència en el partit, màxim quan Puigdemont està (auto)anul·lat a Waterloo per haver caigut en les trampes del PSOE.

La línia ideològica, doncs, quedaria en una segona versió de la ‘Casa Gran’ del nacionalisme català. Això significa repetir l'estratègia que va usar Mas abans del primer tripartit: pragmatisme i deixar l'apel·lació a la independència per a un moment en què el carrer empenyi. Tot això sense perjudici que, després, el Govern de Mas comencés amb el Procés un viatge sense retorn.

Imatge del polític Artur Mas, vestit amb vestit mirant cap a la dreta

El fons del problema: Sílvia Orriols

Els exemples de joc a dues bandes han estat constants, i l'últim que hi ha sobre la taula és curiosament Podemos. En aquests moments, Junts i Podemos es necessiten tant com es menyspreen. Junts necessita aprovar el traspàs de competències d'immigració, i Podemos necessita aprovar una regularització massiva d'estrangers sense papers. D'aquesta manera, Junts treu a Sílvia Orriols per la porta i la fica per la finestra.

I és que, si alguna cosa és màximament evident, és que Junts fa tot això amb l'únic objectiu de competir amb Aliança Catalana. I tenen raons per posar aquesta competició com una de les seves prioritats. Segons l'últim CEO - que Puigdemont va voler desacreditar -, AC li roba a Junts en aquests moments uns set diputats.

Una dona dreta parlant en un micròfon en un entorn formal amb diverses persones assegudes darrere seu.

La prova que Junts explota el joc a dues bandes és la política municipal, que reflecteix millor que cap altra instància la immediatesa dels desitjos ciutadans. Més en particular, Turull està de gira pels municipis de Catalunya amb l'objectiu de tapar la fuga de vots a AC. I, més en concret, posen l'accent a Vic, on Aliança Catalana es projecta amb molta força.

Paral·lel a això, Junts es troba amb què, pel costat de la gestió i el pragmatisme, té la competència de Salvador Illa. I és que, si a alguna cosa ha apostat el PSC, és a la idea de reconstruir Catalunya després dels desordres processistes. Això només pot ser signe d'alguna cosa que sobra algun actor dins de la molt fragmentada política catalana.

➡️ Política

Més notícies: