L'epitafi de Catalunya: ‘No cal que s'integrin a Catalunya. Sou Catalunya’

En aquesta darrera sessió de control al Govern, el president Illa, es va voler fer seves les paraules del seu predecessor, en una intervenció davant de la comunitat islàmica de Martorell: “No cal que us integreu a Catalunya. Sou Catalunya”. Aquesta frase és l’epitafi perfecte pels qui ja volen una Catalunya enterrada, un país on només quedi la gestoria de la Generalitat. Has de tenir molta rancúnia a la nostra identitat per regalar-la a qui només la trepitja i no hi té cap mena d'arrelament, sense exigir res a canvi ni el coneixement de la seva pròpia llengua. Acceptar que algú “és Catalunya” pel simple fet de ser-hi, sense exigir un esforç d'integració real, és una claudicació que fa inviable la continuïtat del país.

 Aquestes paraules no només ignoren l'essència cultural i històrica de Catalunya, sinó que representen un pas més en l'intent d'anul·lar qualsevol traç de cohesió nacional en favor d'un concepte de multiculturalisme buit i perillós. Perquè darrere d’aquesta sentència hi ha una clara intencionalitat: que Catalunya deixi de ser Catalunya per ser un aglomerat indefinit, una massa inconsistent de conceptes, perquè la colònia es pugui administrar millor des de Madrid i Brussel·les, sempre des d'una concepció merament materialista i de repartició de recursos, on els catalans deixin de ser catalans i només siguin un número de la Seguretat Social.

Catalunya ha experimentat un creixement demogràfic accelerat i inorgànic en les darreres dècades. Hem passat de 6 a 8 milions d'habitants en un temps rècord, sense un augment corresponent d'infraestructures, serveis ni creació de riquesa, tot el contrari; de la política del subsidi se’n fa una forma de vida i el país s’està empobrint a marxes forçades. Ciutats com Manresa exemplifiquen aquest fenomen: en només uns anys, hem passat de 60.000 a més de 80.000 habitants. Aquest augment no s'explica per un creixement vegetatiu, sinó per una política migratòria sense límits, gestionada a la babalà sense preveure la seva integració ni una planificació en infraestructures, ni que aquest creixement demogràfic sigui proporcional a la creació de riquesa.

Aquest model no només posa pressió sobre els serveis públics, sinó que fragmenta el teixit social, transformant Catalunya en una terra de pas, un escenari no-lloc, més que no pas un país on fer arrels. Hem de ser conscients de les ferides que pot infligir la manera irresponsable com s’està tractant el fenomen són irreversibles: la creació de societats paral·leles, molt més endurides i fortes col·lectivament que nosaltres poden crear una país encara més fracturat que el trencadís que ens va deixar el segle XX. No s’ha de tenir massa llums per pensar, que nosaltres com a nació receptora quedem escombrats del tot, si continuem atrapats en el relativisme infantil de la progressia, que com un púber amb aclucalls té una visió curt determinista de qualsevol fenomen.

En nom d'un multiculturalisme malentès, s'està promovent una societat en la qual totes les cultures es consideren iguals, però només a la superfície. Aquesta igualtat nominal té un preu altíssim: la cancel·lació de la cultura pròpia i de les arrels històriques que defineixen un poble. Roger Scruton, amb la seva concepció d'oikofòbia, advertia del perill d'aquest procés. L'oikofòbia, o l'odi a la “pròpia casa”, descriu el sentiment autodestructiu que porta les societats occidentals a renegar de la identitat pròpia i a substituir-les per una amalgama insubstancial i genèrica.

Aquesta oikofòbia no és casual. Forma part d'una concepció materialista i colonial que redueix Catalunya a un territori administratiu dins d'un estat espanyol centralista i una Unió Europea tecnocràtica. Catalunya ha de deixar de ser Catalunya per convertir-se en una regió sense identitat pròpia, més fàcil de gestionar des de Madrid o Brussel·les. És el mateix principi que alimenta el creixement demogràfic descontrolat: més habitants, més consum, més observatoris pels amics, però sense cap sentit de pertinença ni projecte de futur.

Igual que la bombolla immobiliària va transformar el paisatge català en nom d'un creixement fictici, la bombolla demogràfica que vivim actualment posa en risc l'equilibri de la societat. L'augment de la població sense un creixement proporcional en serveis, infraestructures o cohesió social crearà tensions insostenibles. Però, a diferència de la bombolla immobiliària, els danys de la bombolla demogràfica són més profunds i duradors: afecten la identitat cultural i la cohesió nacional.

Catalunya necessita una política clara de posar límits i exigir una integració efectiva, basada en el respecte i el coneixement de la llengua i la cultura catalanes. No es tracta de rebutjar la diversitat, sinó d'entendre que una societat plural només és viable si té unes bases comunes sòlides. El multiculturalisme, comprès com una celebració acrítica de totes les diferències, sense buscar punts d'unió, és una trampa que destrueix més que no enriqueix.

Les paraules d'Illa dites amb el tedi d’un enterramorts que tant se li'n fot el mort, són l'epitafi d'una Catalunya que abandona la seva essència per convertir-se en un territori sense ànima. Però encara som a temps de reaccionar. La integració real no és opcional; és la condició per garantir la continuïtat de la nostra llengua, cultura i identitat en un món cada cop més homogeni, però només ho farem si el nacionalisme és capaç de trobar lideratges que anul·lin la nostra oikofòbia i reforcin la nostra oikofilia.